02/12/2016

Cuba i el seu “bloqueig”

3 min

Amb motiu de la mort de Castro, és necessària una reflexió desapassionada sobre l’embargament a les relacions econòmiques imposat pels Estats Units a Cuba, allò que el règim ha denominat, des del principi, el “bloqueig”.

És difícil deixar de concloure que Cuba es va convertir en el que és com a conseqüència de la malaptesa de la política dels EUA. Abans de la victòria dels insurrectes, el govern americà va prohibir vendre armes a l’illa (1958), la qual cosa va perjudicar més el govern de Batista que a aquells. Aquell fet semblava prejutjar una certa neutralitat per part del veí del nord i, de fet, quan els barbuts van prendre l’Havana (1959) no era evident com acabaria un cop que en poc es distingia de molts altres que havien tingut lloc a la regió en les dècades anteriors.

Dissortadament, el govern Eisenhower es va posar nerviós per l’establiment d’acords comercials entre Cuba i l’URSS i va respondre retallant la quota d’importació de sucre cubà i prohibint l’exportació de petroli a l’illa (1960), esperant que amb aquestes mesures els nous mandataris es posarien de genolls. Sorprenentment, ells van respondre confiscant les refineries, que eren de capital americà. Eisenhower va respondre estenent la prohibició a tota mena de productes excepte aliments i medicaments, i els cubans van respondre confiscant totes les propietats americanes. Des d’aleshores, les sancions a Cuba es justifiquen amb l’exigència que el govern cubà compensi els propietaris expropiats.

Per acabar-ho d’espatllar, el nou president Kennedy va agreujar l’escalada patrocinant la invasió de l’illa per part d’uns 1.400 exiliats (1961). Només després de sufocar l’atac, el nou règim es va declarar “marxista leninista” i va accedir al projecte d’instal·lar míssils nuclears a l’illa a proposta dels soviètics, que responien a la ubicació de míssils americans a Turquia (1961).

Quan els americans van descobrir-ne els preparatius (1962), van impedir l’arribada dels míssils envoltant l’illa amb una esquadra. Però van ser molt curosos de no “bloquejar-la”, ja que el bloqueig, en dret internacional, és considerat un acte de guerra. Per evitar-ho, van obtenir de l’ONU una “quarantena” d’armes ofensives. De fet, van interceptar almenys un vaixell que es dirigia a l’illa i el van deixar passar un cop examinada la seva càrrega.

En definitiva, Cuba no ha estat bloquejada ni un sol dia en els últims 57 anys, i ha pogut comerciar amb l’exterior, excepte amb els EUA. De fet, Cuba és membre de l’Organització Mundial del Comerç i ha pogut i pot vendre sucre, tabac, níquel, peix i productes farmacèutics (té almenys una patent important), de la mateixa manera que ha pogut i pot comprar petroli, maquinària, productes químics i aliments, excepte si els productes són dels EUA. La Unió Europea mai no ha deixat de comerciar amb Cuba, i és el seu segon venedor (després de Veneçuela) i el seu primer comprador, davant del Canadà, el Brasil i la Xina. De fet, i fins al 2014, Cuba va gaudir d’un tracte preferencial per part de la Unió Europea en el marc del Sistema de Preferències Generalitzades, que prima el comerç amb països en vies de desenvolupament. El problema no és que Cuba no pugui comerciar; el problema és que Cuba no és capaç d’oferir productes atractius per compensar els que necessita comprar a l’exterior, i només pot finançar el seu enorme dèficit comercial (equivalent al 10% del seu PIB) gràcies al turisme, les remeses dels exiliats i, sobretot, l’ajut de Veneçuela.

Amb el temps l’embargament comercial americà es va estendre a les transaccions financeres i, de facto, al turisme, i és indubtable que ha fet mal a l’economia cubana, que ha hagut de desenvolupar-se com si els EUA no existissin. Ara bé, és indubtable també que l’impacte d’aquest embargament ha estat modest, per la senzilla raó que el món, sense els EUA, segueix sent molt gran.

En canvi, el “bloqueig” ha permès al règim justificar el seu fracàs econòmic. Aquesta ha estat, sens dubte, la conseqüència que més mal ha fet als cubans.

Ara bé, no pot descartar-se que l’animadversió americana, i particularment la substitució d’Obama per Trump, no acabin constituint una benedicció.

En un clima benigne, probablement el règim s’esfondraria com ho va fer el de la Unió Soviètica. En canvi, en un ambient hostil és més probable que la cúpula militar que controla Cuba opti per obrir l’economia sense deixar el poder. Les reformes de Raúl van en aquesta direcció, com posa de manifest la creació d’una “zona econòmica especial” al voltant del port de Mariel, similar a les que va crear Deng Xiaoping. Sobre el paper, és millor un capitalisme liberal que un d’il·liberal, però la pràctica ens ha ensenyat que és millor la Xina que Hondures.

stats