Motius per a l’optimisme

1. El càstig a la responsabilitat per la crisi. L’opinió publicada ha remarcat que el mapa dels resultats electorals del 26-J -dues illes liles en un mar blau- posa de manifest que el País Basc i Catalunya són realitats polítiques diferents.

Tal com ho veig jo, l’important no és haver votat de manera diferent, sinó el sentit de la diferència. No he votat ni el PP ni les coalicions podemites i sóc molt crític amb les propostes tant de l’un com de les altres, però em sembla rellevant que el PP prometia explícitament insistir en el model de gestió de l’economia que ens ha portat fins aquí, mentre que els podemites prometien canviar-lo. És tant com dir que el model de salaris baixos, alta precarietat i, per tant, poca equitat i poca productivitat resulta inacceptable aquí i resulta acceptable, potser inevitable, allà.

Les solucions podemites em semblen equivocades, però és pitjor la resignació.

2. El càstig a la corrupció. És indubtable que els resultats electorals a Madrid, al País Valencià, a les Balears i en general arreu d’Espanya posen de manifest que l’electorat no ha castigat la corrupció del PP, de la mateixa manera que la resistència del PSOE a Andalusia posa de manifest el mateix respecte a la corrupció d’aquest partit en aquella comunitat. Mentrestant, els resultats de CDC van ser dolents fa vuit mesos i van ser pitjors en fa dos.

He llegit moltes vegades que la pèrdua de suport a CDC es deuria al viratge independentista. Aquesta interpretació no té consistència. Si el principal motiu de la deserció dels electors de CiU fos l’independentisme de CDC, els vots perduts haurien anat de manera natural a Unió i, en menor mesura, al PSC. El primer partit va fer explícitament una crida a aquest electorat oferint-li el mateix que oferia CiU: recordem que el 20-D parlava d’“Espanya amb seny”. Si el principal problema fos l’independentisme, ara UDC estaria constituint grup parlamentari al Congrés en comptes de gestionar la seva liquidació. Pel que fa al PSC, experimenta un procés de miniaturització més greu que el de CDC malgrat haver-se posicionat clarament contra la independència. En definitiva, el vot de CiU que rebutja l’independentisme tenia on anar, tant a la dreta com a l’esquerra; i no ha anat ni en una direcció ni en l’altra.

No, el que explica les crisis de CDC i del PSC i la liquidació d’UDC té poc a veure amb l’independentisme. Ara bé, ¿què tenen en comú aquests tres partits entre ells i amb el quart partit en crisi a Catalunya, el PPC? Que són partits massa identificats amb la corrupció i amb un model socioeconòmic insensible amb els de baix.

3. El càstig a la mala gestió. Imaginem que els mitjans de comunicació ens informessin que un abocador il·legal de neumàtics gegantí està cremant en algun punt de la geografia catalana, que s’ha instruït la població del voltant perquè es confini a casa, que el núvol és cancerigen, que l’incendi no podrà ser extingit fins d’aquí uns dies i, finalment, que les autoritats havien estat tolerant l’abocador des de feia anys.

No tinc cap mena de dubte que al Parlament de Catalunya s’hi organitzaria una tempesta política que escombraria la meitat del Govern, si no tot.

Tanmateix, dos mesos després de l’incendi de Seseña, el senyor Emiliano García-Page no només continua presidint Castella-la Manxa sinó que dóna lliçons al PSOE sobre la gestió del procés d’investidura, i la senyora Cifuentes no només continua presidint la Comunitat de Madrid sinó que el seu nom ha sonat com a substituta de Rajoy.

4. El sistema de partits. Després de la crisi del 1898, un futur president del govern espanyol va denunciar la manca de capacitat de reacció de la societat espanyola davant l’adversitat. “España sin pulso”, deia. Avui, Espanya em sembla un altre cop un país resignat a una gestió i a un futur mediocres, i el procés d’investidura sembla adreçar-se cap a unes vergonyoses terceres eleccions perquè el PP i el PSOE, incapaços de renovar-se, calculen que confirmaran el retorn al bipartidisme.

A Catalunya, per la seva banda, la fase de desconcert en què ha entrat el procés independentista emmascara dues realitats. La primera, que l’electorat està donant mostres de maduresa i, per tant, d’estar més preparat per a la independència del que sovint ens pensem. La segona, la profunda renovació del sistema de partits: ERC és avui un partit molt més solvent que fa quatre anys, UDC ha donat lloc a un partit -Demòcrates de Catalunya- modern i en molts aspectes modèlic, i CDC, contra pronòstic, està protagonitzant un trencament amb el passat dolorós però eficaç.