Publicitat
Publicitat

‘Nulla estetica sine etica’

Hi ha una part molt important del poble català que aspira a construir un país millor i que sap que només serà possible fer-ho des de la disciplina i des de la generositat

D’una manera o altra he participat en la Festa Major de Falset des de petit. De l’edició del 2016 em sorprèn el triomf abassegador de la jota. No és sols que el programa comenci amb les pubilles i hereus ballant la jota de Falset, que acabi amb els gegants fent el mateix i que la inclogui diverses vegades entremig. El que em sembla més significatiu és que, en el moment en què, durant el Ball de Coques, s’ofereix la possibilitat de ballar-la, una cinquantena de persones, totes joves, surtin a fer-ho. Encara més: quan entro en un bar juvenil, el local és ple com un ou de joves que la ballen amb un entusiasme i reiteració que només em semblaven compatibles amb ritmes contemporanis. Mai no hauria cregut que un ball folklòric despertaria tant d’entusiasme entre els meus.

L’èxit de la jota forma part d’un procés de mutació en el qual, progressivament, ha guanyat protagonisme una figura com el correfoc, s’ha anat marginant la sardana i han estat víctimes d’una degradació extrema dos plats forts de les festes de fa unes dècades, l’Espígol i la Batalla de Flors. Originalment, l’Espígol consistia en una desfilada impecablement ordenada de nens impecablement endiumenjats; pel que fa a la Batalla de Flors, consistia en l’exhibició de carros impecablement folrats de flors de paper que representaven escenes al·legòriques sovint d’estètica classicista; avui, dominats pel desordre i la informalitat, són només paròdies del que van ser. Tot plegat, el procés té una lògica evident: guanyen protagonisme el soroll, l’espontaneïtat i el dinamisme i en perden la formalitat i la contenció.

La Festa Major de Falset era, fins fa ben poc, un producte del programa cultural del catalanisme. A principis del segle XX els catalanistes, a les ordres de Prat de la Riba i d’Eugeni d’Ors, van inventar tradicions que consideraven pròpies d’una Catalunya més centreeuropea que ibèrica. La jota no gaudia de les seves simpaties, per espanyola i per extremada. Van descobrir la sardana -un ball tradicional de l’Empordà- perquè Cambó la va incloure en el programa de les Festes de la Mercè del 1902, van identificar-la com un ball idoni per a la mena de país que volien construir i van estendre-la a tot Catalunya. Pel que fa als toros, que gaudien d’una popularitat extrema, van fer els possibles per eradicar-los. A Falset els van substituir per la Batalla de Flors, una cerimònia originària de Niça que s’estenia per l’Europa elegant.

A principis del segle XX els catalanistes van inventar tradicions que creien pròpies d’una Catalunya més centreeuropea que ibèrica

L’operació va tenir un èxit inqüestionable: fa una seixantena d’anys, l’única manifestació de la jota a la Festa Major de Falset tenia lloc quan l’alcalde i la seva muller ballaven, sols, la jota de Falset. Un ritual per exhibir un fòssil provinent d’un món definitivament mort i enterrat. Pel que fa als toros, que jo sàpiga, en tota la meva vida només en una ocasió hi ha hagut una corrida a Falset.

En la mesura que la Festa Major de Falset constitueixi un termòmetre del que passa a la resta de Catalunya, em sembla que, poc més d’un segle després de la seva implantació, podem donar per liquidat aquell projecte: avui, la festa a Catalunya torna a ser essencialment meridional.

La liquidació del projecte estètic catalanista ha estat paral·lela a la liquidació del seu projecte ètic. El catalanisme triomfa políticament a partir de les eleccions del 1901 en bona part perquè denunciava les pràctiques de corrupció electoral i en bona part perquè des de l’Ajuntament de Barcelona les va poder neutralitzar: és a Catalunya que s’inicia la destrucció del caciquisme com a forma de perversió de la democràcia. Cambó, a les seves memòries, explica que va ser aquesta destrucció la que va permetre l’eclosió del populisme lerrouxista, que ell detestava però que considerava una conseqüència inevitable de la democràcia genuïna. També explica que de cap manera el seu partit hauria tolerat la utilització de càrrecs públics per al lucre personal (la qual cosa no és incoherent amb el fet que ell mateix, a l’Argentina, es beneficiés de la corrupció pública).

El fet que un instrument que ha estat molt útil al llarg dels últims cent anys s’hagi rovellat no significa que sigui l’hora de rebutjar-lo. La necessitat segueix viva. Si una cosa van posar de manifest les Vies Catalanes de 2013 i de 2014 és que hi ha una part molt important del poble català que aspira a construir un país millor i que sap que només serà possible fer-ho des de la disciplina i des de la generositat. Tal com ho veig jo, el que aquesta gent està esperant és que els seus líders siguin capaços de demostrar la mateixa disciplina i la mateixa generositat, i l’artefacte Junts pel Sí en va ser una manifestació que demana continuïtat. Que, mentre espera, balli la jota o balli la sardana és el menys important.