Publicitat
Publicitat

Refundar-se per no renovar-se?

Convergència es vol refundar per despujolitzar-se, ara que la família Pujol ha passat a identificar-se amb la corrupció

“Sigueu astuts com les serps”

(Mt. 10-16)

Com que en aquest article pretenc posar com a exemple el Front Nacional francès, i això constitueix una operació d’alt risc, l’encapçalo amb una cita profilàctica. Forma part dels consells que Jesús dóna als seus deixebles abans que iniciïn la seva missió evangelitzadora, i cal recordar que, en aquella cultura, la serp era un animal diabòlic.

El tema és la “refundació” de Convergència, una operació molt important perquè aquest partit ha estat cabdal en el mapa polític català, perquè és encara el referent per a molts i perquè la frase “Sense Convergència no hi ha independència” no és del tot exagerada.

Alguns observadors repeteixen que els problemes de Convergència s’originen amb el gir independentista. Aquesta asseveració té poc fonament. Si en tingués, el suport electoral que perd CDC aniria al PSC, que era el seu etern rival i que ha abraçat la causa unionista. El fet que tots dos estiguin dessagnant-se simultàniament prova que el problema és un altre.

Els dirigents de Convergència proclamen que la refundació és necessària per renovar-se. Tampoc això no té gaire sentit. El PSOE no es va haver de refundar per deixar de ser marxista, antiatlantista, republicà i partidari del dret a l’autodeterminació dels pobles d’Espanya. Tampoc ERC o el PNB han necessitat refundar-se per adaptar-se als canvis -enormes- que ha experimentat la societat des que es van crear. Els partits es renoven canviant els líders i, com a molt, modificant algun punt de l’ideari.

Alguns observadors repeteixen que els problemes de Convergència s’originen amb el gir independentista, però aquesta asseveració té poc fonament

Quan un partit es “refunda” és que està mirant d’escapar del seu passat. Els partits comunistes europeus (PSUC inclòs) ho han fet per fer oblidar la seva identificació amb la falç i el martell, esdevinguts, de sobte, símbol d’un fracàs cruel.

Convergència, ho sap tothom, es vol refundar per despujolitzar-se, ara que la família Pujol ha passat a identificar-se amb la corrupció.

Sens dubte, l’operació és necessària. El manteniment del nombre d’escons en les últimes eleccions ha maquillat un resultat funest. No es tracta només que hagi minvat el nombre de vots. Són més interessants dos detalls incompatibles amb l’hegemonia a què aspira CDC. En primer lloc, els resultats a la ciutat de Barcelona. A les generals del 2011 va quedar primera; a les del 2015, tercera; diumenge, cinquena. En segon lloc, l’enquesta a peu d’urna va ser molt pitjor que el resultat real, cosa que revela que el votant fidel se n’avergonyeix.

Ara bé, ¿deixarà de fer-ho després de la “refundació”? El nou partit tindrà líders i ideari de la vella Convergència. Fins i tot el nom pot ser similar. ¿Com s’aconseguirà que els votants deixin d’identificar el nou partit amb allò de què es vol fugir? Em fa l’efecte que els militants actius, immersos en el procés de refundació ( superdissabte inclòs), estan convençuts d’estar recorrent un llarg camí, mentre que, per a qui els observa, no estan sinó fent piruetes sense moure’s de lloc.

Seria molt millor, per al partit i per a Catalunya, que Convergència expulsés els membres de la família Pujol per iniciar la remuntada

És aquí on resulta interessant l’exemple del Front Nacional.

Aquest partit va ser fundat, el 1972, per un reaccionari bregat en mil batalles. Es tractava d’un projecte contra corrent i, per tant, destinat a fracassar on tants altres ho havien fet abans. Però Jean-Marie Le Pen, per a disgust de molts, va anar consolidant el seu partit elecció rere elecció, fins a arribar a concórrer en una segona volta a les presidencials franceses (2002).

El 2011, amb 83 anys, Le Pen va passar el relleu i va ser nomenat president honorari del partit.

Però l’antisemitisme del fundador feia nosa. Tanta que, arran d’unes declaracions que només li acabarien costant una multa, la nova direcció va decidir expulsar-lo del partit. La decisió no era gens fàcil: Jean-Marie n’havia estat el fundador, líder i ideòleg fins quatre anys abans i, per tant, era el pare polític de tota la direcció; a sobre, la presidenta, Marine Le Pen, era la seva filla biològica; finalment, Jean-Marie va apel·lar a la justícia, que li va donar força suport. Malgrat tot, l’expulsió es va acabar materialitzant.

Quatre mesos després, el Front Nacional obtenia (mal que ens pesi) uns excel·lents resultats a les regionals (6-12-15). La mesura havia estat dura, però encertada.

No dic que la refundació de CDC no pugui tenir èxit a molt llarg termini, però sí que sostinc que seria molt millor, per al partit i per a Catalunya, que, en comptes o a més de refundar-se, expulsés els membres de la família Pujol. A mi em sembla que només d’aquesta manera quedaria clar que el nou partit ha trencat amb la corrupció, una condició indispensable per iniciar la remuntada.