16/10/2015

Un programa contra la pobresa (1): l’atur

3 min

La CUP ha anunciat que una de les condicions per donar suport a un eventual govern de JxSí seria l’aplicació d’un “pla de xoc contra la pobresa”. Al llarg de la campanya -i en la mesura que el seu missatge no hagi estat distorsionat per la premsa- havia parlat d’un “pla de xoc de mínims” per treure de la situació d’extrema pobresa un total de 472.000 persones que costaria 6.900 milions d’euros. Aquesta quantitat, no cal dir-ho, està fora de l’abast d’una Generalitat arruïnada i que necessita el suport financer de l’Estat per pagar les nòmines. La bona notícia és que la xifra és exagerada. Efectivament, suposant que aquelles persones no tinguin cap ingrés en absolut i que visquin en llars de tres o més integrants, proporcionar-los els ingressos per assolir el llindar de risc de pobresa (5.000 € per persona) costaria una tercera part de la xifra esmentada (2.360 M€). És una xifra encara excessiva per a la Generalitat, però molt menor. En qualsevol cas, la CUP té raó imposant com a prioritat la lluita contra la pobresa, perquè és un escàndol que visquin en una situació indigna tants habitants de Catalunya, que, per molts problemes que tingui, no deixa de ser un país pròsper. El nou govern, en la mesura de les seves forces, que seran molt poques, alguna cosa haurà de fer en aquest front més enllà del que ja està fent.

Com que, a més de gestionar el present, ara és hora de dissenyar el futur, és oportú demanar-nos com s’ho hauria de fer una nova Catalunya per excel·lir en la lluita contra la pobresa. Això, si ho considerem fredament, no és fàcil, però és bastant barat.

Anem a pams. Tenim massa pobresa perquè són massa els que no treballen, perquè són massa els que treballen poc (a precari) i perquè massa dels que treballen guanyen massa poc. Dedicaré la resta d’aquest article a l’atur i el següent a les altres qüestions.

Tenim, no sols ara, sinó sempre, massa atur. En els últims vint anys, que coincideixen amb dos cicles econòmics, la nostra taxa mitjana ha estat del 15%, el doble que Alemanya i el triple que els petits països del centre i el nord d’Europa. Convertir-nos en una societat de poc atur passa, però, per un bon diagnòstic dels nostres mals, i em temo que no el tenim. Per als successius governs espanyols, el culpable és la regulació laboral, que protegiria massa els assalariats. Per a la nova dreta (C’s), els culpables són els treballadors. No estic calumniant, sinó traient la conclusió lògica del que proposen. Per al PP, com per a l’FMI i, en el seu dia, per al PSOE (i per a CiU), la solució a l’atur no és altra que reformes que flexibilitzin les condicions laborals. Per a C’s, la solució és una mesura (el “complement salarial garantit”) que incentiva els qui no treballen o treballen poc a fer-ho més.

Aquests diagnòstics no s’ajusten a la realitat. En primer lloc, perquè la legislació laboral espanyola s’ha flexibilitzat enormement des dels 70, però seguim tenint més d’un 20% d’atur. En segon lloc, perquè Europa està plena de països amb una regulació tant o més protectora que l’espanyola (que ja no ho és gaire), i que no tenen ni han tingut mai gaire atur.

En realitat, el que ens diuen les dades és que l’atur espanyol té molt a veure amb la construcció. Efectivament, si mirem el pes que tenen els treballadors d’aquest sector en el conjunt, veurem que en els països sense atur es mou entre el 6% i el 8% al llarg dels cicles econòmics. En canvi, a Espanya va superar en molt aquesta proporció abans de la crisi de 1993-94 i abans de la crisi de 2008-2013 (per sobre del 13%). En tots dos casos va ser la sobtada destrucció de llocs de treball en aquest sector, més l’impacte induït en la resta de l’economia (començant per la indústria de materials de construcció), el que va portar el nostre atur per sobre del 20%.

Per tant, deixar de ser un país amb tant d’atur passa per controlar el sector de la construcció. Això és gratis, encara que pot resultar políticament difícil atesos els vincles (sovint non sanctis ) entre la política i la construcció. En aquest sentit, uns partits més íntegres i més compromesos amb la protecció del medi ens haurien estalviat molts problemes.

Controlant la construcció solucionem una part important del problema. Anar més enllà passa per muntar un bon sistema d’ajut i estímul al treballador sense feina perquè es recicli i perquè en trobi. No hem excel·lit mai en aquest camp, però els països millors en aquesta matèria (Dinamarca, Holanda, Suècia) hi destinen entre un 1% i un 1,5% del PIB. Ens tocarien uns 2.500 M€. És molt, però només una tercera part del que destinem a subsidiar els nostres aturats. Es tractaria, doncs, d’una bona inversió.

stats