El programa únic

Artur Mas va justificar l’avançament de les eleccions autonòmiques el 27-S per la necessitat de celebrar un plebiscit sobre la independència de Catalunya atès que no hi havia altra possibilitat de portar-lo a la pràctica.

Des del primer dia, els polítics unionistes s’han esforçat a posar en relleu que les eleccions del 27-S no seran més que unes eleccions autonòmiques més, és a dir, unes eleccions per triar els diputats al Parlament de Catalunya i, indirectament, el govern de la Generalitat per als propers quatre anys.

En sentit contrari, Artur Mas havia proposat el 25-N, a la resta de partits independentistes, de presentar-hi una llista unitària que ell podia encapçalar o tancar. Junqueras va desestimar l’oferta un parell de setmanes després adduint, en síntesi, que sumarien més presentant-s’hi per separat.

Quan semblava que el tema estava oblidat, Mas ha tornat a la càrrega proposant, ara fa tres setmanes, que les entitats civils independentistes confeccionin una llista unitària. La proposta ha tingut vida pròpia, s’ha transmutat en una llista sense “polítics”, i sembla que, amb aquest peculiar format, podria acabar portant-se a la pràctica.

La idea és original, però està plena de riscos i de dificultats, com el mateix Mas ha posat en relleu en una entrevista a 8TV (8-7-15). Tanmateix, els polítics, a diferència dels metges o dels lampistes, no han de tenir una capacitació tècnica concreta, i, per tant, és possible improvisar-los. De fet, alguns dels millors polítics dels darrers trenta anys han estat nouvinguts, que altra cosa no eren Pujol, Roca, Serra, González o Guerra quan van accedir al poder. És cert que Carrillo s’havia passat la vida en la conspiració, i que Fraga i Suárez eren alts càrrecs del franquisme des de la joventut; però ¿els havia preparat això per gestionar la política de la democràcia?

Acceptat que la llista sense “polítics” és una opció possible però d’alt risc, ¿què s’ha de fer perquè sigui triomfadora? Dues coses. En primer lloc, els primers noms de la llista han d’inspirar confiança, no sols com a persones, sinó com a polítics. És a dir, han de ser persones capaces de gestionar el conflicte, de construir consensos i de pensar en termes de servei públic.

Ara bé, hi ha un segon assumpte que em sembla més important que la llista, i és el programa. La llista unitària sense “polítics” és arriscada; presentar-la sense un programa unitari és suïcida.

Es podrà dir que no cal un programa electoral perquè, justament, es tracta de tractar aquestes eleccions autonòmiques com si no ho fossin.

Ara bé, quan algú, com és el cas, convoca un plebiscit, ho fa recomanant una opció i justificant-la. En el referèndum escocès, el Partit Nacional, que el promovia i que demanava el sí, es va ocupar de confeccionar un programa en què detallava com seria l’Escòcia independent.

Pretendre que la gent es decanti en favor d’una opció que, justament perquè és rupturista, planteja moltes incògnites és demanar molt. Fer-ho sense explicar d’una manera creïble com serà aquesta opció és demanar massa i, en el cas del 27-S, encara no hem elaborat la justificació de l’opció favorable a la independència. ¿Basant-se en què s’hi demanarà el vot favorable? ¿Quina és la visió de la Catalunya independitzada que es pretén que voti l’electorat?

És indubtable que confeccionar una visió del país independitzat en què coincideixin des de les CUP fins als democratacristians escindits d’UDC és demanar molt. Ara bé, justament aquí rau l’oportunitat.

Una llista sense “polítics” no deixa de ser una solució que sembla desesperada: “Hem provat de presentar-nos junts, però com que no hem estat capaços de posar-nos d’acord, hem acordat abandonar alhora l’escenari”. Construir un programa comú és una oportunitat de demostrar al poble que pot confiar en els polítics que pretenen liderar-lo perquè, encara que no estiguin disposats a governar junts, comparteixen algunes idees. Les més importants.

Justament perquè un programa comú ha d’eludir els aspectes en què els partits discrepen, la seva existència posaria en relleu els aspectes en què coincideixen. En la mesura que aquests siguin substantius, l’opció independentista guanyaria la credibilitat i la consistència que necessita.

La democràcia espanyola es va salvar quan polítics que representaven els bàndols que s’havien matat a la Guerra Civil i que s’havien estat negant mútuament tota legitimitat des d’aleshores van ser capaços de pactar les bases d’una nova Espanya als Pactes de la Moncloa (25-10-77). La Constitució seria possible, catorze mesos després, gràcies a aquells acords.

No és l’hora encara de la Constitució catalana, però sí la dels seus Pactes de la Moncloa. Si l’independentisme és capaç de construir-los, haurà fet un pas de gegant. Si no n’és capaç, haurà demostrat que encara no està madur per sotmetre’s al veredicte popular.