Les raons dels altres (2): les 24 hores
El principal argument dels opositors a la secessió és que una Catalunya independent quedaria fora de l'euro i de la Unió Europea. Es tracta d'un argument potentíssim, perquè el que l'independentisme pretén no és la independència, sinó, d'acord amb el lema de la manifestació de l'Onze de Setembre, esdevenir "un nou estat d'Europa".
En principi, l'independentisme havia confiat que Catalunya naixeria dins la Unió Europea. Els oponents, començant pels membres del govern espanyol, argumenten que no seria així, i que l'adhesió a la Unió exigeix la unanimitat dels estats membres, i afegeixen, amenaçadorament, "Espanya inclosa". Davant la impossibilitat d'obtenir una garantia favorable de les autoritats comunitàries, i encara que els contraris tampoc no l'han obtinguda, l'independentisme ha mirat de minimitzar el problema; així, per exemple, en una entrevista recent a TV3 (15.10.12), Artur Mas va dir que aquesta qüestió es podria solucionar "en 24 hores", si bé va afegir que utilitzava l'expressió en termes col·loquials. Francesc de Carreras ha denunciat immediatament aquesta manifestació ( Les 24 hores de Mas , La Vanguardia , 18.10.12) adduint que la Unió és una comunitat de dret, que les seves normes no poden ser vulnerades i que resulta irresponsable ignorar-les llançant el país a un camí necessàriament catastròfic.
Considerem, doncs, aquestes raons, magníficament exposades per Araceli Mangas (Construir la casa catalana por el tejado , El Mundo , 15.10.12) i que es resumeixen en dues proposicions. 1) Una Catalunya independitzada naixeria fora de la Unió Europea i de l'euro i per incorporar-s'hi hauria de seguir un procés d'adhesió necessàriament lent i que exigeix la unanimitat dels estats membres tant per iniciar-lo com per concloure'l. 2) Durant aquest període, " sus mercancías, servicios, empresas y capitales serán los de un Estado tercero; pagarán los aranceles que pagan los productos rusos, argentinos o japoneses por venderse en cualquier Estado miembro ". No cal ni dir que aquesta segona proposició tindria unes conseqüències gravíssimes per a l'economia catalana, i també per a l'espanyola.
Acceptem que la primera proposició no sols és possible sinó probable; ¿ho és també la segona? No, la segona proposició és un disbarat. Per dos motius. En primer lloc, l'economia catalana és massa gran i també és massa gran la interdependència econòmica entre ella i la dels països de la Unió Europea, cosa que implica que l'escenari que descriu seria catastròfic per a milers d'empreses que depenen de la lliure circulació de capitals i mercaderies entre les plantes ubicades a Catalunya i les que són fora: no sols per a les empreses catalanes, sinó també per a Volkswagen, Renault, Inditex, BASF, Repsol, BBVA, Santander, etc., etc. En segon lloc, perquè Espanya és i serà un país intervingut pels seus creditors, cosa que implica que seran ells els qui tutelaran la materialització del procés independentista; en l'exercici d'aquesta tutela la seva principal preocupació serà que la nova situació sigui tal que maximitzi la probabilitat de recuperar els seus crèdits, i evitar, per tant, un escenari en què Catalunya i Espanya s'enfonsarien. Podem imaginar (amb dificultats) que Espanya intentés aïllar Catalunya encara que això comportés la ruïna de la seva pròpia economia, però no podem imaginar que els creditors europeus ho permetessin.
Si acceptem la primera proposició però no la segona, ¿quina vinculació tindria la nova Catalunya amb la Unió Europea? És significatiu que Araceli Mangas s'hagi referit als aranzels que graven els productes de països exòtics i no els suïssos, perquè amb tota probabilitat la relació entre una Catalunya independitzada i la Unió Europea mentre es resol l'adhesió sigui molt semblant a la que té Suïssa: una pertinença de facto però no de iure en què persones, mercaderies i capitals continuarien circulant lliurement des del primer moment. En aquest sentit, la pregunta rellevant no és si Catalunya naixeria dins la Unió Europea o si aconseguiria adherir-s'hi en 24 hores, sinó si es permetria que els vincles que la uneixen amb ella s'interrompessin ni tan sols 24 minuts, i la resposta és negativa.
¿I l'euro? Catalunya no abandonaria l'euro perquè no li interessaria fer-ho. Potser cal aclarir que els països independents tenen la facultat d'emetre una moneda pròpia, però no l'obligació ni la necessitat de fer-ho. En general, els avantatges són tan grans que només els països molt petits hi renuncien, però en el cas català seria de bojos adoptar una moneda diferent. Els oponents a la independència semblen insinuar que és impossible utilitzar l'euro sense formar part integral de la Unió Europea; haurien de tenir present que fins i tot les màquines expenedores de bitllets dels ferrocarrils suïssos accepten euros.
En resum: el naixement d'una Catalunya independent seria tutelat per unes autoritats europees que no permetrien que es modifiquessin els seus vincles amb la Unió Europea; que això impliqués el manteniment de Catalunya dins la Unió com un membre més o que adoptés la forma d'una associació equivalent (semblant a la suïssa) dependria del grau d'intransigència que adoptés Espanya i de la paciència d'aquelles autoritats envers aquesta.
