Publicitat
Publicitat

La solució no era Putin, sinó Lola Flores

Syriza va guanyar les eleccions gregues fa poc més de cinc mesos. Pels volts d’aquella data vaig publicar en aquesta pàgina tres articles en els quals manifestava que el seu programa era raonable però que les dificultats a què s’enfrontava eren tan grans que l’èxit semblava molt difícil.

Lamentablement, i amb independència del que demà votin els grecs, Syriza ha fracassat. No perquè les dificultats hagin estat massa grans, sinó perquè ho ha fet malament. Si guanya el sí, el govern quedarà enormement debilitat i el país caurà en mans de la troica, que ha demostrat a bastament que no disposa d’un pla raonable per millorar l’economia grega. Si guanya el no, el govern es trobarà en una situació impossible: entre el poble, que li exigirà fermesa davant els creditors, i aquests, que estaran menys disposats a ajudar que mai, entre altres coses per no establir un precedent.

L’error no ha estat convocar el referèndum, mesura saludable quan es tracta de prendre una decisió difícil i transcendental, sinó haver-ho fet sense una proposta clara.

Syriza tenia (i Grècia té) fonamentalment dues alternatives: arribar a un pacte necessàriament dur amb els creditors, o trencar amb ells, impagar el deute i tirar endavant sense el seu ajut. Recordem que el programa electoral de Syriza deia que procuraria arribar a un pacte, però que si el pacte era impossible impagaria unilateralment. En conseqüència, el que havia de fer era aprofitar el període de gràcia de què disposa tot nou govern per negociar un acord mentre es preparava per a la ruptura i sotmetre a referèndum la solució finalment triada, fos la que fos.

En aquests cinc mesos, Syriza ha fet el que no havia de fer: desconcertar i irritar els creditors allunyant la possibilitat d’un acord; i no ha fet el que havia de fer: preparar-se per a la ruptura. Preparar-se per a la ruptura volia dir, fonamentalment, recaptar més impostos.

El punt de partida no era dolent, perquè quan Syriza va accedir al govern l’estat grec estava recaptant més impostos que els necessaris per fer front a les seves obligacions interiors, és a dir, sense tenir en compte els interessos del deute. Lamentablement, i pel que sabem, des que governa Syriza la recaptació s’ha esfondrat perquè els grecs han cregut que el nou govern no els exigiria amb prou fermesa. Sense prou impostos, i passi el que passi demà, el govern i el país estan de genolls.

En comptes de concentrar-se a recaptar més impostos, Tsipras ha jugat la carta russa. Recordem que, una setmana després de guanyar les eleccions, va trencar el consens europeu contra l’annexió de Crimea declarant que les sancions “no portaven enlloc”, i que en aquests cinc mesos ha visitat Moscou en dues ocasions (8-4-15 i 19-6-15). Tsipras ha volgut fer creure a Europa i als Estats Units que podia canviar les seves aliances. Ara bé, Rússia no és una alternativa creïble: sobre el mapa, Rússia és immensa, però la seva economia és només una vegada i mitja l’espanyola i està immersa en una impossible cursa armamentista amb els Estats Units. Rússia no pot substituir els més de 4.000 milions d’euros (la meitat d’un Pla Marshall!) que cada any, i amb independència del rescat, la Unió Europa ha estat i està transferint a Grècia.

Ara que tendim a criticar la nostra Transició, resulta oportú destacar que, quan Adolfo Suárez va ser nomenat president del govern espanyol, Espanya també estava contra les cordes. La pacificació del país necessitava recursos, i Suárez no va perdre el temps. Tot just cinc mesos després de guanyar les primeres eleccions (15-6-77) va aconseguir que les Corts aprovessin una llei que incrementava significativament la recaptació fiscal a base d’introduir l’impost sobre el patrimoni, d’eliminar de facto el secret bancari i d’obligar a comunicar a Hisenda les transaccions financeres (llei 50/77, sobre mesures urgents per a la reforma fiscal). Allò va permetre finançar els Pactes de la Moncloa (25-10-77), en els quals govern i oposició van pactar, entre altres coses, quadruplicar el pressupost de la Seguretat Social.

La cosa no va acabar aquí, i una de les feines més exitoses dels socialistes va consistir a consolidar la reforma tributària, i és oportú recordar la lluita d’un jove secretari d’Hisenda contra una de les persones més populars de l’Espanya del moment, Lola Flores.

El març de 1987, a instàncies de l’Agència Tributària, la fiscalia va acusar la cantant de delicte fiscal, la qual cosa va commocionar la societat espanyola. Lola Flores no va acabar a la presó, però va patir un calvari judicial que va culminar en una roda de premsa en què, humiliada i davant una cinquantena de periodistes, va demanar als espanyols que complissin amb les seves obligacions tributàries (28-3-89).

Si en comptes de perdre el temps amb Putin, Tsipras hagués buscat la seva Lola Flores, ara Grècia tindria alguna oportunitat de sortir-se’n.