Un dels moments televisius més impactants que he vist mai es va produir ahir: els últims instants d'emissió de Canal 9. Per l'insòlit dels fets en una democràcia però també per l'impacte audiovisual de tot el relat del tancament. Una retransmissió en directe que era un acte de metatelevisió. Una narració que impressionava perquè estem acostumats a veure en pantalla el que s'emet pensant en els espectadors. En canvi, aquí les càmeres ens convertien en testimoni i no en públic. L'únic que pensava en l'espectador per elaborar un relat aclaridor era el realitzador. La persona que triava en cada instant, que ens ensenyava per oferir-nos l'agonia televisiva. D'una banda observàvem els passadissos, gravats amb una càmera a l'espatlla. Imatge en moviment, maldestre, sacsejada, que transmetia la sensació de caos enmig dels policies i la multitud de treballadors. Al centre de la imatge, el responsable de la comissió liquidadora de la cadena. L'home de corbata amb uns papers a la mà. L'antagonista. En els minuts finals es mantenia el so del plató on es concentraven els treballadors. Allà la realització ens procurava mostrar algun primer pla d'emoció, de plor, de por, d'angoixa... I fer plans del grup unit. Pancartes i crits: "No teniu vergonya!", "Fabra dimissió!", "Açò és un colp d'estat!" L'impactant és que tota aquella gent, tots aquells rostres, no dirigien la seva mirada a l'espectador, a la pantalla, sinó als monitors que els mostraven el que passava als passadissos. Els treballadors de Canal 9 eren uns espectadors més, igual que els que ho vèiem a través de la tele o d'un streaming d'internet. El plató del programa, l'espai destinat a atendre l'espectador, era la plaça de concentració pendent d'un altre espai. Un pla fix de la sala de màquines: el cervell central que calia aniquilar. En els últims minuts es partia la pantalla entre aquest control ple de cables i els treballadors observant-lo, pendents de l'instant. El treballador de Canal 9 que conversa amb l'agent liquidador li pregunta què en pensa, d'allò, i després se li trenca la veu emocionat: " Nos echan ". El realitzador, en l'últim minut, ens deixa observar com la sala de màquines queda buida i protegida per policies. I la càmera que s'allunya sense més remei amb el caos del passadís. El mateix procés visual amb què algunes pel·lícules ens han relatat una execució, quan la víctima queda sola i la perdem de vista. Continuem sentint els crits: "Açò és un colp d'estat! Açò és un colp d'estat!" I creua per davant la càmera l'agent liquidador. I un treballador, enmig de policies i del caos del passadís, pregunta a un company: " Jorge, cuéntame qué está pasando ahora ". Tall a negre. Silenci. El so de la censura. Tots plegats una mica menys lliures. Salt enrere. Una mica més a prop d'una dictadura.
