28/12/2016

Adéu a 'El gran dictat'

2 min

La reina d’Anglaterra va participar en un gag humorístic en la inauguració dels Jocs Olímpics de Londres. Quan la BBC d’Escòcia va commemorar el seu seixantè aniversari, el príncep Carles va aparèixer per sorpresa donant la informació meteorològica. Aquests gestos desenfadats les autoritats d’un país només se’ls poden permetre quan es tracta de grans esdeveniments que impliquen, en certa manera, tota la seva ciutadania. Aquesta setmana hem viscut una situació similar a TV3. Dilluns el comiat d’El gran dictat va arrencar amb una col·laboració del president de la Generalitat, que enllaçava el seu discurs de Cap d’Any als compatriotes amb lloances a la trajectòria del programa i del seu presentador, Òscar Dalmau: “Un home d’ideals ferms i també d’abdominals ferms. Un presentador molt atractiu i amb els bessons ben definits”, deia Puigdemont mentre en Dalmau li ensenyava la garrotera que li subjectava els mitjons, emulant la cèlebre imatge d’ El graduat mentre sonava la banda sonora de la pel·lícula.

Aquest cameo humorístic del president demostra un fet irrefutable: que aquest concurs de TV3 ha entroncat amb la idiosincràsia del país, ha connectat amb l’audiència i s’ha convertit en un programa emblemàtic de la tele pública. Si no fos així, seria difícil que una autoritat destacada es prestés a aquest tipus de conya.

El gran dictat ha perdurat set anys a la graella, ha estat una prèvia magnífica per als Telenotícies, ha sabut evolucionar al llarg de la seva existència, ha adaptat el contingut a diferents circumstàncies televisives i s’ha ajustat a la funció que ha de tenir en una televisió pública: ha posat en valor la llengua i la importància de tenir-ne cura. Com diu sempre en Dalmau, ha procurat “que destrossem una mica menys el català”. La gent hi podia jugar des de casa, s’han incorporat les tecnologies de manera fàcil i natural per permetre-ho i la fórmula era transversal: incloïa la participació de totes les edats i diferents nivells de coneixement del català. El gran dictat, a més, ha arribat al final en perfecte estat de salut. És més, la fórmula fins i tot ha crescut en les últimes setmanes, i ha demostrat que mai no ha funcionat per inèrcia. De fet, L’últim gran dictat també n’ha estat un exemple, en convocar els millors concursants i aconseguir cosir un programa que mantingués la fórmula bàsica i que a la vegada construís un homenatge a la trajectòria. Es notava que dolia acabar: l’últim programa tenia un repicó de tres finals per acomiadar-se. El gran dictat amb Òscar Dalmau al capdavant també ha facilitat a la tele pública eixamplar el seu star system de presentadors en una època en què TV3 busca (i necessita) desesperadament aquestes figures. Una llàstima que s’acabi. Serà un repte per a la cadena trobar un format d’entreteniment tan ben fet, amb les mateixes virtuts i èxits.

stats