07/04/2017

Alimentem l’ànima

2 min

Dijous a la nit TV3 va emetre l’última edició d’El sopar, el programa en què quatre persones més o menys populars comparteixen àpat tot debatent de manera informal sobre un tema que els implica a tots, orquestrats per Roger de Gràcia. Ha sigut un format innovador i agradable, tot i que irregular en l’execució. Li ha faltat una mica d’ambició i autoexigència. En alguns casos, els temes no han aconseguit atrapar l’interès de l’espectador. En altres, els convidats no s’acabaven de justificar gaire amb la matèria a tractar. I després hi ha hagut dies que la química entre convidats ha funcionat millor que d’altres.

L’últim sopar va ser un gran encert. L’editora Ester Pujol, l’actriu i directora Leticia Dolera, el divulgador musical Ramon Gener i el dramaturg Sergi Belbel van conversar sobre la cultura. Un plantejament interessantíssim. S’ha parlat de si calien més programes culturals a la televisió (especialment a la pública) i si els que hi ha no reflexionen sobre el fet cultural en si i la seva tasca sinó que promocionen continguts. Per tant, ens vam trobar davant d’un debat diferent, molt enriquidor i amb convidats que normalment no podem veure reflexionant sobre el seu propi ofici sinó exercint la seva feina. Tots quatre es van complementar molt bé i es va produir aquell vincle màgic entre persones sensibles. I sensibles vol dir que no només saben explicar sinó també escoltar. La conversa creixia perquè el discurs s’anava construint a partir de com anaven complementant les aportacions dels companys. La definició del que és la cultura, explicar quina és la funció d’una cosa tan intangible, reflexionar sobre el valor de les arts i la creativitat, allunyar-ho tot plegat d’un elitisme reservat a uns escollits i explicar els processos de creació va ser un plaer televisiu. Entretingut, divertit, curiós i, sobretot, gens pedant. Es va fer curt i tot.

Va estar bé la manera com es va plantejar l’evolució de la conversa. A partir de les vivències individuals i professions de cadascú es va anar generalitzant i buscant punts de contacte que van sorgir de manera molt espontània. Va quedar molt clar que la cultura construeix persones intel·ligents. I la intel·ligència és un element clau per a la televisió. Just l’element que més sovint li manca. Vam presenciar un fet insòlit: en prime time es va reflexionar sobre la cultura amb persones que gràcies a la seva formació saben comunicar i transmeten emoció i il·lusió per allò que fan: el desig de nodrir l’ànima de la gent. La xifra d’audiència no va acompanyar. Significatiu. I una llàstima. Però potser és perquè la tele ja fa massa temps que de mica en mica va expulsant els espectadors que busquen continguts més exigents i que han renunciat a utilitzar el comandament a distància per alimentar l’intel·lecte.

stats