15/06/2015

Ana Pastor, protagonista

2 min

Diumenge a El objetivo de La Sexta Ana Pastor tenia com a convidada la nova alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena. El to de l’entrevista no va ser gaire diferent del que sol mantenir al seu programa. A Pastor li agrada collar els seus convidats, especialment si es tracta de polítics. És lícit i propi de l’ofici. La diferència és que a Pastor li agrada recordar-ho a cada entrevista. Quan té el convidat assegut al davant i els espectadors pendents, deixa anar la frase amb què fa propaganda del seu propi estil: “Yo ya sabe que me dedico a hacer preguntas y que cuestiono todo y a todos”, li va dir a Carmena. Quan va acabar l’entrevista, li va agrair a l’alcaldessa que no hagués suspès l’entrevista i va afegir: “Aunque digan en Twitter que las entrevistes son duras... es lo que hay”. Poques coses delaten tanta vanitat professional com que un periodista descrigui l’estil de les seves pròpies entrevistes i es defineixi com a entrevistador. Els periodistes han de fer les millors preguntes que puguin, però penjar-se després medalles, definir i recordar el seu tarannà com a entrevistadors o apuntar si a Twitter tenen fama d’alguna cosa és fanfarroneria. Ana Pastor, amb Carmena i amb tots els que s’han assegut fins ara a la cadira d’El objetivo, és inquisitiva i té un to altiu. Un truc eficaç per rebaixar el convidat és fer-li les preguntes amb una entonació forçada de suspicàcia, cosa que posa immediatament l’entrevistat sota sospita. En la pregunta, a part de la inflexió de la veu que denota desconfiança, hi afegeix conceptes que incrementen la reticència: “Llama la atención que...”, “Sorprende un poco que...” En cada pregunta, més que voluntat de saber, hi ha un desafiament amb un punt de supèrbia. Manuela Carmena ho va notar, i tipa que les darreres respostes seves fossin interrompudes pel recel de la periodista, li va deixar anar: “Te voy a dar un consejo: para que sean útiles, tus preguntes hay que hacerlas en el momento en que se puedan responder. Cuando todavía no nos hemos podido sentar en el ayuntamiento, todavía no te las puedo responder, querida Ana”. El “Te voy a dar un consejo” marca una certa voluntat de distància. El “Querida Ana” amagava, rere l’embolcall de la cordialitat, la condescendència que dóna la veterania vital davant l’arrogància periodística i l’ímpetu més superficial. Amb Ana Pastor sempre tens la sensació que en les entrevistes no hi ha tanta voluntat de saber i de treure informació com de mantenir la fama de dura i d’exhibir-se com a entrevistadora implacable davant l’audiència més incondicional.

stats