Publicitat
Publicitat

CRÍTICA TV

Antena 3 al rescat

Dimarts a la nit va començar extraoficialment la campanya electoral per al 20 de desembre. L’aparició de la vicepresidenta del govern a El hormiguero marca el tret de sortida. Després de la vaselina de Gloria Lomana amb Rajoy ara era el torn de catapultar Soraya Sáenz de Santamaría. Per variar, Pablo Motos va començar amb l’actitud pilota que li és habitual. “ ¿Qué se siente con tanto poder?” és aquella pregunta de la qual mai obtindràs una resposta interessant sinó més aviat modesta i desmenjada. Malgrat tot, i tenint en compte que es tracta d’un espai d’entreteniment, l’entrevista de Pablo Motos va tenir els mínims de dignitat. Li va treure (sense repreguntar) els temes inevitables: corrupció del partit, Rato, la relació amb els mitjans de comunicació, el plasma de Rajoy i la seva aparent apatia, les polèmiques amb Aznar, la crisi i les dades de l’atur, Catalunya, la rivalitat amb Ciutadans... Pablo Motos va mantenir, això sí, l’actitud infantil a l’hora de fer les preguntes: “ A Rato le han quitado el pasaporte... ¿Fuertecito, no?” La vicepresidenta va ser hàbil argumentant i esquivant els temes més delicats. Un diàleg fluid que en alguns moments podia semblar acordat: extrema prudència i absència de sorpreses.

L’entrevista va acabar amb un ball pactat. Miquel Iceta ja es pot anotar aquesta estratègia com una victòria mediàtica personal. “ Hay muchos Icetas dentro del PP” va afirmar la Soraya revelant que hi havia polítics al partit i al govern disposats a bellugar les carns davant de l’electorat. La campanya semblarà Fiebre del sábado noche.

La vicepresidenta va ballar amb l’equip del programa la coreografia que fan sempre per arrencar El hormiguero. Es notava que ho havia assajat amb anterioritat tot i que van fer comèdia perquè semblés improvisat. Les entrevistes a polítics en espais d’entreteniment les hem d’entendre sempre com a propaganda.

En el moment del comiat Pablo Motos es va delatar tornant a reverenciar la convidada. Va remarcar als espectadors que la vicepresidenta havia concedit llibertat absoluta en les preguntes i els temes. Anunciar-ho fa que automàticament ho posis en dubte. Això, a més, demostra fins a quin punt les seqüeles d’una dictadura han quedat enquistades en la mentalitat mediàtica. Es dóna les gràcies per una cosa òbvia. I a sobre el comentari no només està fet per lloar el polític sinó per salvaguardar el paper com a entrevistador. La llibertat de preguntes i temes no ha de ser mai un agraïment final. L’espectador ho ha de notar en la conversa sense que calgui afegir res més.