Publicitat
Publicitat

CRÍTICATV

Buruaga i Martínez el Facha

Més velles glòries de la propaganda del règim a TVE a canvi dels favors prestats. Dilluns va ser el torn d’Ernesto Sáenz de Buruaga amb Así de claro, un espai de debat esperpèntic, antic i ultraconservador. L’antitelevisió pura. Buruaga, amb vestit i corbata blau Falange i en un plató amb un públic que es moria de fàstic, té la mania de parlar d’ell mateix. Ho va fer explicant els seus inicis a la tele i cada vegada que encetava un tema nou de debat: primer exposava la seva opinió per marcar la línia. Entre els tertulians, Ángel Expósito, de la Cope; Bieito Rubido, director de l’ Abc; l’escriptor Fernando Sánchez Dragó; Victoria Prego, directora adjunta d’ El Mundo, i Francisco Vázquez, presentat com a embajador del Reino de España. Només hi faltava Martínez el Facha. S’hi han d’afegir uns apunts literaris carrinclons de Luís del Val, amb llacet rosa de barrufet poeta al coll, que et transportava directament cinquanta anys enrere en un programa que ja semblava dels vuitanta. Tot plegat provocava en l’espectador una barreja de morbositat, mala llet i burla.

El debat inicial sobre política, ben carregat cap a la dreta, mostrava el menyspreu clar a les noves forces polítiques emergents, cosa que es va anar accentuant a mesura que va anar avançant el programa i els personatges es van treure la cotilla. La retòrica de tots plegats era prepotent, altisonant, declamada. Feien servir amb orgull conceptes com “ cuajo”, “ decencia”, “ vomitivo”, “ aborregamiento social”... i cada mot era una escopinada amb tuf de naftalina. El segon tema de debat van ser els xiulets de l’afició en la final de la Copa del Rei. Els tertulians reclamaven l’adoctrinament a les escoles des de ben petits “ para que les quede claro el respeto a la bandera de España y al himno”, i exigien que xiular aquests símbols fos delicte. El problema, deia la Prego, es que a Espanya “ nos hemos pasado de ultrademócratas y así estamos ahora”. La veu de la Transició. Buruaga també va defensar Isabel Pantoja: “ Yo siempre me pongo al lado del débil y en este caso Isabel Pantoja lo es”. Un rètol a la seva esquena deia “ Pantoja libertad” en majúscules i ell lamentava que la folklòrica hagués anat a la presó injustament. “ Esta pobre mujer ya tenía bastante con las mil penas del Telediario”. Curiós: Buruaga demanava més càstig per xiular l’himne que per a la Pantoja. Así de claro va culminar fent teleporqueria i parlant de l’assetjament escolar. El testimoni anònim d’una adolescent va aparèixer al plató com un espectre. I van tornar a demanar l’adoctrinament a les escoles. Van proposar que policies i soldats anessin a les aules a ensenyar a estimar Espanya. Así de claro. El resultat: l’orquestra del Titànic. El vaixell del PP s’enfonsa i posen els seus músics tocant ben fort, cada vegada més, perquè creuen que així podran evitar la catàstrofe. Però ja noten l’aigua al coll.