23/10/2017

Cadires buides a TV3

2 min

Dissabte al vespre, Ricard Ustrell començava el Preguntes freqüents presentant els seus tertulians i fent notar certes absències de manera simbòlica: “Avui també hem deixat unes cadires buides perquè si hi ha algú del PSC, del Partit Popular o de Ciutadans que, en el que queda de programa, des d’ara fins a la una, vol venir, doncs està convidat a venir”. No es va aprofundir més en el tema, es va continuar amb el programa, en què, malgrat l’absència de representants d’aquests partits polítics, es va aconseguir que s’establissin diàlegs amb pluralitat d’opinions.

Curiosament, l’endemà, el periodista Xavier Graset, editor de la tertúlia Més 3/24, piulava a Twitter aquesta mateixa problemàtica a l’hora de portar tertulians. “¿Soc malpensat si crec que tanta negativa reiterada a venir a TV3 o a Catalunya Ràdio dels polítics que ara impulsen el 155 formava part d’una estratègia?” Graset assegurava que era capaç de fer una llista de les vegades que s’ha trobat amb aquest problema i apuntava l’anècdota d’un convidat que es negava a anar a TV3 “perquè es parla del monotema” però que en canvi després apareix en altres mitjans teoritzant justament d’això.

La situació sembla que ve de lluny però que ha esclatat ara. Els protocols informatius de la televisió pública, sovint massa formals, fan que no s’airegin conflictes interns sobre la producció de convidats. De fet, tothom ha de ser lliure de no voler assistir a la televisió. Però l’impacte televisiu de les cadires buides com a estratègia per fer-ho evident no està malament en plena situació límit d’una intervenció. És obvi que a alguns partits ja els va bé no fer acte de presència als mitjans públics catalans per poder reforçar la tesi que són una televisió que només dona veu als independentistes. L’etiqueta ja està consolidada.

Per cert, la invitació d’Ustrell no va tenir cap efecte: no va aparèixer cap representant d’aquests partits polítics amb ganes de contribuir al debat. És una llàstima. Tenim un dels programes de TV3 que millor ha dissenyat el format televisiu del diàleg i la discussió, que ha estat el més hàbil a l’hora de plantejar la discrepància com a part del joc, que ho ha fet des de la qualitat, l’elegància i el fair play, i que a més a més s’emet en prime time i té repercussió. I estem en un moment que la tertúlia del Graset la segueixen més espectadors que mai i també hi ha hagut dies que s’ha emès en la franja de màxima audiència. I ara resulta que no hi volen anar i que tot plegat coincideix, temporalment, amb la renúncia pública, amb aires de màrtirs, de Nacho Martín Blanco i Joan López Alegre, que fins fa poques setmanes estaven encantats de participar-hi. Sobtadament, van decidir no tornar-hi més. Quina casualitat, tot plegat, a les portes de la intervenció dels mitjans públics.

stats