Publicitat
Publicitat

HISTÒRIES DE LA TELE

Cagney i Lacey: la vida continua

La cadena mai va tenir confiança plena en la sèrie i va tenir massa prejudicis

La setmana passada, en el tercer dia de la convenció demòcrata, un grup d’actors i cantants més o menys famosos van cantar What the world needs now is love com a protesta simbòlica contra la creixent violència amb armes de foc. Es passaven el micròfon per entonar el seu vers i, de cop, un clamor entre el públic: la Cagney i la Lacey compartien el micròfon. O el que és el mateix: les actrius Sharon Gless i Tyne Daly. Van ser només cinc segons però l’ovació va ser sonada. I és que Cagney i Lacey, sense ser mai un èxit aclaparador ni un valor segur per a la CBS, sempre va tenir l’estima dels espectadors.

Cagney i Lacey va néixer fruit de la pel·lícula amb el mateix nom. Qui feia de Cagney aleshores era Loretta Swit, però l’actriu no va poder treballar a la sèrie perquè tenia un contracte signat amb MASH (era la Morritos Calientes). Switt va ser qui va suggerir Tyne Daly per fer de Lacey. Com a Cagney van triar inicialment l’actriu Meg Foster, substituïda de manera fulminant després de la primera temporada. Van argumentar que els espectadors tenien problemes per distingir la Cagney de la Lacey (aleshores totes dues eren morenes), però en realitat va ser una ordre de la direcció de la CBS al creador i productor de la sèrie, Barney Rosenzweig. Creien que Meg Foster tenia una aparença que van titllar de “massa lesbiana.

De fet, la cadena mai va tenir confiança plena en la sèrie i va tenir massa prejudicis. Després de l’èxit de Los ángeles de Charlie el 1976, la van desestimar perquè deien que l’audiència no es creuria, en una sèrie realista, el rol de dues dones agents de policia. Finalment, la van estrenar el 1982, i després de dues temporades la van voler cancel·lar perquè els índexs d’audiència eren discrets. Però les queixes dels espectadors i el fet que en les reemissions de l’estiu incrementessin les xifres van fer que decidissin que Cagney i Lacey continués. Va aguantar quatre anys més. Tyne Daly va acumular quatre Emmys com a millor actriu i Sharon Gless dos. Però als Estats Units, la història de la Cagney i la Lacey ha tingut continuïtat. A partir del 1993, les dues actrius van rodar quatre telefilms amb el mateix títol i uns complements: El retorn, Juntes un altre cop, El sostre invisible i Conviccions de debò. Les dues actrius van batejar aquest quartet fílmic com Els anys de la menopausa, on es recrea amb sentit de l’humor com ha continuat la vida de la Cagney i la Lacey. La crítica les ha deixat pels núvols. La New York Magazine destacava: “Més velles, més profundes, més intel·ligents i amb més arrugues. I sense cap intenció de disculpar-se per tot plegat”. El Boston Globe deia que el DVD recopilatori era un must. Tenint en compte el bon record que tenim aquí de la sèrie, TV3 potser faria bé d’emetre-les.