Publicitat
Publicitat

CRÍTICATV

Cesc Casanovas, el monstre

El Polònia de dijous prometia. Guionistes i actors van estar pendents fins a darrera hora de l’evolució del divorci entre Convergència i Unió per veure com afrontar els esquetxos amb les darreres notícies. Per a l’espectador és molt agraït que el programa de sàtira política per excel·lència, el referent televisiu que ens retrata l’actualitat de manera més descarnada i sincera, tingui aquesta cintura per poder fer la paròdia del darrer instant. L’esquetx de Mas i Duran on feien efectiva la ruptura demostra com al marge de l’enginy de guió i de la capacitat d’interpretació saben jugar amb el llenguatge televisiu. El plantejament audiovisual de l’abans i el després d’estripar el paper de la coalició, el pànic, el suspens i fins i tot l’apocalipsi a través dels ulls encesos de la Moreneta retraten amb una mordacitat sublim l’atmosfera dels darrers dies de la política catalana. Els cors operístics que presagien amb intensitat dramàtica l’inici d’una tragèdia, els trossos de paper volant per l’aire en slow-motion, el silenci i finalment el piular dels ocellets per la finestra com a senyal que la vida continua com si res. Les imatges a càmera lenta del passat de CiU amb el flash-back sentimental de les picabaralles entre Mas i Duran tenien molta gràcia. Tot a ritme d’una nova versió del “Paraules d’amor, senzilles i tendres...” convertit en “Rajades d’Unió, punyals a l’esquena...” Aquesta capacitat d’anar més enllà de la teatralitat per jugar amb el llenguatge televisiu i accentuar l’humor a través de l’emotivitat de la imatge és una altra de les grans virtuts del Polònia. Fantàstic com Bruno Oro es mostra com l’actor total capaç d’imitar, cantar i tocar a la vegada. El Polònia, més enllà de la qualitat dels esquetxos, et dirigeix la mirada cap a aspectes més subtils. Sensacional com l’actriu Agnès Busquets ha captat i integrat a la perfecció el llenguatge corporal d’Ada Colau, anant molt més enllà d’una simple imitació.

I val la pena destacar la versatilitat admirable de l’actor Cesc Casanovas. Sempre magistral per com aconsegueix parodiar els personatges estripant-los l’ànima. Supera la imitació, treballa alguna cosa més que la semblança, per crear una mena de monstre hilarant. Fent de Bono, de Quim Nadal, de Mas-Colell, de Bárcenas, de Gimferrer, de Zubi, de Roncero, de David Fernàndez, però també de l’expansiva Pilar Rahola o aquest dijous fent una tremenda Rita Barberá. L’esquetx de l’exalcaldessa de València recuperant la seva professió de periodista i posant típex a la pantalla de l’ordinador feia plorar de riure. Un treball actoral superb que aconsegueix segrestar l’essència del personatge i convertir-se en un mirall esperpèntic perfecte que fascina l’espectador.