Contra l'ordre mundial

Amsterdam. Dimarts 13 de juny de 1944. Just l’endemà que Anne Frank fes quinze anys, escrivia en el seu diari: “Més d’una vegada, una de les preguntes que no em deixen en pau per dins és per què en el passat, i sovint encara ara, els pobles concedeixen a la dona un lloc tan inferior al que ocupa l’home. Tots diuen que és injust, però amb això no en tinc prou: el que voldria conèixer és la causa d’aquesta injustícia”. A partir d’aquí, l’adolescent va començar a reflexionar sobre l’origen d’aquesta situació: “És de suposar que l’home, per la seva força física superior, ha dominat la dona des del començament; l’home, que té ingressos, l’home, que procrea, l’home, al qual tot està permès... Ha sigut una gran equivocació per part de tantes dones tolerar, fins fa poc, que tot continués així com si res, perquè com més segles perduri aquesta norma, més arrelarà”. Però fa 72 anys Anne Frank era optimista: “Per sort, l’ensenyament, el treball i el desenvolupament han obert una mica els ulls a la dona. En molts països les dones han obtingut la igualtat de drets; molta gent, sobretot dones, però també homes, veuen ara que mal dividit que ha estat el món durant tant de temps, i les dones modernes exigeixen el seu dret a la independència total”. Tot i així, l’Anne reclamava anar més enllà. “Però no es tracta només d’això: també cal aconseguir la valoració de la dona! En tots els continents l’home gaudeix d’una alta estima generalitzada. Per què la dona no hauria de compartir aquesta estima abans de res?” Anne Frank feia una reflexió molt madura sobre l’important paper de les dones en les guerres, i també sobre els riscos que assumien a l’hora de parir fills. “Els únics que condemno són els homes i tot l’ordre mundial, que mai no volen adonar-se de l’important, difícil i de vegades també bell paper exercit per la dona en la societat. [...] Els homes ho tenen fàcil. Mai no han hagut de suportar les penes d’una dona, no hauran de suportar-les mai. Crec que aquest concepte que es té que el fet de tenir fills constitueix un deure de la dona canviarà al llarg d’aquest segle, i donarà lloc a l’estima i l’admiració per a qui porta aquesta càrrega a l’esquena, sense rondinar i sense pronunciar grans paraules”.

Anne Frank moriria nou mesos després d’haver escrit aquestes ratlles, el març del 1945, al camp de concentració de Bergen-Belsen. Commou enormement (no només en aquest passatge sinó al llarg de tot el llibre) l’esperit crític d’aquesta adolescent. Malauradament, el que ens ha proporcionat el segle que ella esperava viure no és com ella anhelava. Hem millorat, però poc. Els problemes que detectava encara hi són.

Quan la meva filla llegia el llibre i va topar amb aquestes reflexions, me’l va portar entusiasmada i em va dir: “Mama, llegeix aquest tros, que sé que t’interessarà molt”. Queda més camí per fer del que s’imaginava aquella nena jueva en el seu diari, però veure com s’encomanen aquests desitjos en les generacions següents et fa tenir una mica més d’esperança. Serà l’única manera que potser aconseguirem aquest món a què aspirava Anne Frank.