Cremem-ho tot

Dijous, dia de Sant Josep, La 1 emetia en directe Nit de la Cremà. Retransmetia l’encesa de les falles des de la plaça de l’Ajuntament de València. És una d’aquestes festivitats que TVE accepta amb orgull patri generalitzat, igual que els sanfermines i les processons andaluses de Setmana Santa.

És difícil que una tradició de centenars d’anys es pugui traslladar a la tele amb una pàtina moderna. Però la transmissió tant des del punt de vista d’imatge com periodístic convertia la celebració en un aparatós engranatge amb poc encant. Les dues narradores de l’acte estaven tenses i semblaven transportades des dels anys setanta. La majoria de les connexions les encetaven amb la crossa d’un “ Bueno ” per apaivagar inseguretats. La primera meitat de la transmissió va ser un no parar d’entrevistes: bombers, falleres diverses, pirotècnics, encarregats de la traca i càrrecs polítics. Més que conèixer la tradició, semblava que ens haguessin d’ensinistrar per fer-ho nosaltres a casa, amb un interès desmesurat per explicar per on posaven els cables, la pólvora i els petards i per on s’havia de ruixar l’aigua. De l’origen de la festa i la història de la tradició, res. No van entrevistar ciutadans anònims contents ni van mostrar el rostre emocionat dels espectadors que hi havia al carrer mirant-ho. El poble no existia. Només tècnics i autoritats. Van entrevistar el president Alberto Fabra, a qui la periodista de TVE mirava amb ullets tímids: “ ¿Cómo ha vivido usted estas fallas 2015? ” Ell parlava del poder regenerador del foc. Quan va arribar el moment d’encendre els ninots només vèiem com prenia la metxa i després d’uns quants petards tornàvem a veure els reporters donant explicacions. Semblava que ens perdéssim l’espectacle. Quan va arribar el clímax pirotècnic era inquietant: fonien sospitosament la imatge pseudoèpica del foc amb plans del balcó de l’Ajuntament amb Fabra i Rita Barberá. En algun instant fins i tot van encadenar un pla general de l’alcaldessa amb la figura de l’enorme lleó de la falla municipal, de manera que el muntatge es convertia, enmig de tanta guspira, en un audiovisual postmodern, de factura tronada però que semblava que intentés transmetre un missatge subliminar psicodèlic i propagandístic. La realització no tenia cap preocupació estètica: tots els plans generals ensenyaven grues, tanques protectores, enreixats, edificis lletjos i estructures de contenció sense transmetre cap emoció, impacte o bellesa. La 1 va complir amb la seva funció de servei públic al més pur estil funcionarial. I és que hi ha coses que ni amb la màgia del foc es poden regenerar.