Publicitat
Publicitat

CRÍTICATV

Cuní: a la recerca del drama

Josep Cuní començava el seu programa a 8TV una hora abans per donar més cobertura a l’accident d’avió. Mentre feia l’editorial d’arrencada ho il·lustraven repetidament amb imatges de familiars arribant a l’aeroport. Havien seleccionat els que ploraven o s’estaven eixugant les llàgrimes. Els reporters del programa enviats a diferents punts insistien a explicar que les autoritats havien blindat els familiars de les víctimes per respectar la seva intimitat, però malgrat tot, les imatges d’aquestes persones caminant afectades en arribar a l’aeroport s’anaven repetint. Cuní donava pas a un dels reporters, que era a la porta de l’escola de Llinars del Vallès: “Llinars és el centre de commoció de Catalunya”, deia Cuní. Allà fins i tot havien entrevistat el responsable de l’estació de tren on s’havien acomiadat els nois. El programa insistia doblement en la declaració que especificava que el comiat havia estat molt emotiu, amb llàgrimes i abraçades. En diverses ocasions durant el programa Cuní destil·lava certa insatisfacció perquè no s’hagués facilitat encara la llista de passatgers. Per anar fent boca, però, ja havien trobat un parell de fotos de Facebook de dues víctimes i n’especificaven el nombre de fills (i la seva edat). Una informació que colpia encara més. Fins i tot més tard, en l’entrevista que li va fer al conseller Espadaler, Cuní va insistir en la identitat d’aquestes persones, i el conseller el va aturar. “Oh, és que ho hem sabut a través de les xarxes socials”, es defensava Cuní. El gràfic en pantalla amb els logotips de les empreses i la xifra de treballadors morts entre parèntesis, talment com si fossin dades econòmiques, era molt poc pertinent. A la taula d’experts a Cuní l’acompanyava una psicòloga a qui va interrogar per saber detalls sobre el dol i les emocions: “Tots els protocols que es fan no poden resoldre el problema del sentiment, ¿però realment el pal·lia o inicialment la persona afectada està en una altra dimensió? Pot acabar agraint tenir algú al costat que li digui alguna cosa de suport, ¿però no hi ha també la possibilitat o el risc d’un bloqueig emocional?” També va entrevistar un noi que havia d’haver agafat aquell avió: “¿Quan puja a un avió pensa en la possibilitat del risc?” Quan no hi ha informació l’alternativa és, per a alguns, furgar en l’emoció. “En la societat de la comunicació, en la pressa que tots vivim, saber la identitat de les víctimes es fa etern”, deia Cuní a Espadaler, com si es tractés del dret a la informació. “Els familiars no han hagut d’esperar tant temps”. Ai! La impaciència del periodista! Malauradament, els que ho han de saber ja ho saben. Una altra cosa és que amb la llista de noms i cognoms els mitjans de comunicació ja puguin furgar amb avidesa en xarxes socials per trobar fotos i detallar drames personals. Aquesta sí que és la societat de la comunicació i les presses que vivim.