Publicitat
Publicitat

CRÍTICA TV

Excessivament desclassificats

Dimecres a la nit TV3 va estrenar la TV movie Desclassificats basada en l'obra de teatre homònima que es va representar fa dos anys a la sala Villarroel. El guió és de Pere Riera i la TV movie l'ha dirigida l'Abel Folk, que també fa d'actor interpretant un prepotent i mesquí director de comunicació del president. Per als que no van poder veure l'obra, la promoció que va estar emetent TV3 durant uns quants dies ja es va encarregar d'oferir tots els spoilers possibles. Gràcies al complet anunci de la pel·lícula ja sabíem que el president tenia un escàndol sexual a amagar, que la filla de la periodista estava detinguda i embolicada en un cas de venda de drogues i que això servia per fer xantatge a l'estrella de la televisió en el moment de l'entrevista. El més rellevant, el clar homenatge a La nit al dia de Mònica Terribas en l'informatiu que ficcionaven. La careta del programa era pràcticament idèntica.

Desclassificats va posar-nos el cap com un timbal amb una banda sonora omnipresent i martellejant que no només s'encarregava de donar intensitat a les escenes que ho necessitaven sinó que tenia una presència tan forta i reiterativa que feia perdre la paciència. La realització tampoc hi ajudava: uns plans tancats i en permanent moviment que li volien donar una pàtina moderna però que t'acabava allunyant del relat. Entre la música i l'opció de muntatge, més que endinsar-te en la història el que feien era recordar-te que tot plegat era molt artificial. Més enllà de la qualitat interpretativa de l'Emma Vilarasau, del Toni Sevilla i de la Clàudia Pons (la filla), la resta grinyolava. Es veia que actuaven i no hi havia veritat per enlloc. Abel Folk resultava molt teatral. I el súmmum va arribar amb l'escena del sopar de polítics. Més que una pel·lícula semblava un fragment de La meva en què Roger de Gràcia comentava el programa amb els actors de Polònia i Nissaga de poder . Alguna trama, a més, creava confusió. Quan el professor de la nena entra a comissaria no s'acaba d'entendre (ni sentir) què li diu a la policia i la resolució del cas és una mica embrollada. S'entén a grans trets però obliga en certa manera a corroborar les conclusions amb qui tens al costat per assegurar-te que ho has entès bé. Periodísticament també et genera alguns dubtes d'enfocament del conflicte. En definitiva, la promo era millor. Només calia afegir-hi el final i quedava demostrat que si Desclassificats fos un curtmetratge hauria estat més intens i ja n'hauríem tingut prou.