Final feliç per a 'MasterChef'
El talent show d'alta gastronomia de TVE ha arrasat en audiència. A Catalunya i a Espanya. El programa va culminar amb moments d'emoció, suspens i molt bon ritme. Tot i que en els primers episodis el format divagava per la mala influència de com han explotat el gènere a les teles privades, de mica en mica MasterChef ha anat trobant el to i la personalitat pròpia. Al principi va trontollar perdut en el folklore d'alimentar l'exèrcit espanyol per, a poc a poc, abordar sense complexos la pedagogia gastronòmica. Ho han fet molt bé, s'ha de reconèixer. I això que tenen la pitjor presentadora de la tele actual. Eva González és la prova evident que una Thermomix podria substituir-la en la seva tasca i amb més espontaneïtat que ella. I és més flagrant encara quan en el format original no s'inclou el seu rol. L'han ficat amb calçador. Però han escollit un jurat creïble i exigent que també ha hagut de demostrar les aptituds. Han introduït amb habilitat la part d'espectacle fàcil filtrant els famosos com a comensals esporàdics que no han fet nosa. La realització ha estat sempre impecable, tot i haver de mostrar aspectes gastronòmics complicats de visualitzar. El plató, a més, era extraordinari, elegant i pràctic. El millor de tot, els concursants. I per un motiu: no tenien la telegènia ni la predisposició mediàtica dels càstings de les teles privades. Tenien la innocència i l'autenticitat de l'aprenent més que no pas l'ambició i l'actitud del que se sap un nou personatge televisiu. En el darrer programa van gestionar molt bé l'aparició sorpresa de Ferran Adrià (amb una millora de la vocalització) i el suspens de l'elecció del guanyador. Surrealista el que li va regalar Adrià a la finalista: " El ADN del proceso culinario ", va dir. Però era una cartolina amb un croquis. L'estatueta de metracrilat per al guanyador i el confeti daurat van donar un aire antic al que podia ser un final espaterrant. Però MasterChef s'ha convertit en el digne entreteniment d'una tele pública, reforçant elements com la cultura, la identitat, la pedagogia i l'esforç. Ha estat una lluita noble entre participants i mai un cau de conflictes en què la cuina és l'excusa. Ha estat un plat de cocció lenta, prou suculent i fàcil de digerir. Ara només cal posar el comptador en marxa i esperar quant triga una privada a comprar-ne els drets. I que es carreguin el format farcint-lo de publicitat, concursants dramàtics i conflictes personals.
