CRÍTICA TV
Misc 14/11/2013

'Forenses': l'excel·lència de la morbositat

i
Mònica Planas
2 min

Dimarts al Sense ficció van emetre Forenses , un documental dirigit i guionat per Josep Rovira. No hi tenia gaires expectatives perquè m'imaginava un retrat convencional d'un ofici que la tele ha desgastat molt. Però sorprenentment, en els tres primers minuts d'emissió ja van atrapar l'espectador perquè el relat anava molt més enllà. Els forenses explicant els casos que els havien commogut i no havien pogut oblidar generaven una sensació molt més complexa que la tristesa: es parlava de l'imprevist, de l'irremeiable, de la fatalitat del destí, de l'angoixa, de la intimitat, del dolor... I a partir d'aquest inici es va construint un relat magnífic en què s'entrellaça la contundència de la mort amb la fragilitat de la vida, l'existència humana amb la sort. L'escena en què acompanyen una forense a l'aixecament d'un cadàver és absolutament demolidora. És la irrupció en aquella intimitat el que et violenta com a espectador. L'exploració de la forense dient: "Taca verda abdominal, molt emfisematós, no hi ha larves, no hi ha fauna cadavèrica..." I tot el que passa fora de càmera encara n'augmenta la contundència. L'elegància per no ensenyar el més desagradable emfatitza el missatge. I el més brutal passa desapercebut: el so d'un líquid que brolla i cau quan els mossos giren el cos. No es veu res però talla la respiració de l'espectador atent. No saps què ha passat però l'imaginari es posa en marxa. El millor de Forenses és que, constantment, el més bèstia no passa a la pantalla sinó dins del teu cervell. I això és l'èxit televisiu més absolut. Extraordinari també com s'ha aconseguit teixir un tema tan morbós i truculent amb els mons de l'humor subtil, la gastronomia, el bricolatge... Permanentment l'autor juga amb l'espectador. El que sembla un plat cuinat és una costella humana bullint. I quan veus una cuina et penses que és un laboratori. Forenses toca molt subliminarment qüestions tabús: el canibalisme, el voyeurisme , el sadisme. Es barregen fetge i foie. Fuet i coronària. Sensacional l'escena en què la forense esquartera un pollastre. Forenses té l'atreviment cruel de fer-te pensar en els teus propis morts. I en tu mateix davant del teu final. És la morbositat elevada a l'excel·lència. Caviar televisiu. T'incomoda i t'atreu a la vegada.

I et posa en alerta d'un fet devastador: la veritat que traspua Forenses . Descarnada, cruel, hostil. Com la televisió, no només en la ficció sinó a través de docusèries de policies, metges, bombers... ens han fabricat una suposada veritat basada en aquesta ficció i fent servir el seu mateix llenguatge audiovisual. Forenses ens explica de manera magistral fins a quin punt hem estat enganyats com a espectadors i com ens han arribat a distorsionar la realitat en temes tan claus com la complexitat de l'existència humana, la vida i la mort.

stats