Publicitat
Publicitat

CRÍTICA TV

Franco era "un abuelito tranquilo"

Dimecres Canal+ va emetre el programa Epílogo, dedicat a Alfonso Armada. És una idea boníssima de la periodista Begoña Aranguren fatalment executada: una entrevista que dóna la llibertat de parlar sabent que s'emetrà després de mort es converteix en un simple repàs biogràfic. Aranguren funciona d'esma, amb una documentació molt superficial i sense esforçar-se per trobar un epíleg impactant del seu convidat. Amb Alfonso Armada es va complir la tònica habitual. Ni es van preocupar de crear un entorn al·legòric i espiritual com fan amb altres convidats, deixant una porta oberta i un raig de llum que talla el pla. Armada, assegut en un sofà de casa i amb un coixí a la ronyonada per quedar més incorporat, va repassar el seu informe vital sense sorpreses. Es va espolsar qualsevol responsabilitat del 23-F, va exculpar Milans del Bosch i es va considerar fidel al rei perquè es va arriscar a avisar-lo del que passaria. Va assegurar haver posat en perill la pròpia integritat per treure els diputats del Congrés i evitar una catàstrofe. I aquí qui va deixar la frase per a la posteritat va ser la mateixa Begoña Aranguren, que, d'acord amb la seva versió del cop d'estat, li diu: " A mí me da la impresión que no hay nada más que creerle. Es que me parece que nadie puede dudar de su palabra ". Armada li va dir que ella era bona persona i hi va afegir una moralina per aclarir-li el seu paper: " ¿Sabe usted aquel pastorcito que decía «¡Que viene el lobo! ¡Que viene el lobo!» y que un día el lobo vino y se comió alguna oveja? Pues yo lo que no sabía es que, a aquel pastorcito, al final lo metieron en la cárcel". L'únic moment en què vam riure va ser quan li van preguntar per la reina Sofia i Alfonso Armada va fer una apologia de les dones en general destacant el seu lloable esperit de sacrifici envers els homes. I aleshores va precisar: " La reina está enamorada de su marido, del rey, desde luego. Y cuando tienes amor y entrega le perdonas muchas faltas... " I, conscient del bassal que acabava de trepitjar, va afegir: " Si es que las hay, claro ". Aranguren li va preguntar: " ¿Puede que Franco fuera un hombre sanguinario? ¿Un hombre cruel, quizá? " i Armadael va definir com un " abuelito tranquilo ". Més enllà d'això, un avorriment insofrible d'entrevista a un home que ja feia catúfols el dia de la conversa i es repetia com qui passa el rosari destacant la importància de seguir la paraula de Déu. Una entrevista que havia de tenir morbo per a l'espectador i interès per als historiadors al final només va tenir sentit com a record audiovisual per a la seva família.

PUBLICITAT
PUBLICITAT