Publicitat
Publicitat

CRÍTICA TV

"Ho sabies que era viva, jo?"

Dilluns, en el tram final d' El convidat hi va haver un instant preciós. L'Albert Om va acompanyar la Neus Català a Capçanes. A la plaça del poble la Neus es va retrobar de casualitat amb una amiga que no veia des d'abans de la guerra. Primer la Neus no la va reconèixer, però l'amiga ja es va preocupar de cridar-li l'atenció i explicar-li: "No em coneixes? Sóc la Carme..." "Ai... la Carmeta!", i es van abraçar. Com deu ser retrobar-te amb algú que fa més de setanta anys que no veus? Gran encert d'Albert Om de desaparèixer de la conversa i deixar que les dues es posessin al corrent de les seves vides. La Carmeta li diu: "No sé com ets viva..." I després ho relativitza: "Tu sempre has bellugat..." I la Neus li contesta: "Ah, mira..." El convidat ens va oferir el contrast entre dos tipus de dona, la que ha portat una vida convencional per la seva època i l'avançada al seu temps: amb inquietuds, conviccions polítiques i esperit de lluita. Deliciós el moment en què Om proposa fer-los una foto. La Neus, per coqueteria, aparta del pla el caminador. "Jo sé que tu has estat molt treballadora", li valora la Neus. I la Carmeta, admirada, li reconeix la feina feta: "I tu has escrit... Jo no he escrit ni res d'això..." En la franquesa d'aquesta conversa, que de ben segur que el muntatge televisiu la va fer una mica més àgil i menys atropellada del que deuria ser en realitat, vam entendre per què els millors retrats s'aconsegueixen a partir de la relació amb els altres i no pas de la capacitat per autoexplicar-se. "Ho sabies que era viva, jo?", li pregunta amb ànsia la Carmeta. "No, no...", li respon intranscendent la Neus. En aquell instant la tele ens va demostrar que arriba un punt en què el desig de continuar viu és tan important com la voluntat de mantenir-te en el record dels altres. Que no t'han descomptat abans d'hora. En aquell moment els espectadors, en la més absoluta intimitat, vam reflexionar sobre la pròpia vellesa.