Humor i democràcia
La situació política, social i econòmica a Espanya dóna molt de joc per fer un humor compromès, aspre, sagnant i ple de referències. Però la majoria de programes que se suposa que han de fer riure procuren distanciar-se de qualsevol vincle amb la realitat. El intermedio és l’únic que marca les diferències i que retrata descarnadament l’actualitat que provoca un somriure. La resta són vulgars, superficials, immadurs i previsibles. És l’humor inútil i buit. El que no transcendeix i s’oblida. El darrer exemple d’això és Sopa de gansos a Cuatro, que només per l’intent d’assemblar-se al títol de la pel·lícula dels germans Marx ja és un insult. Allà hi havia un subtext potent. Mussolini va prohibir Sopa de ganso a Itàlia. El títol original, Duck soup, és una expressió que en anglès significa que una cosa és fàcil de fer. D’això els de Cuatro no en tenen ni idea, però realment aquesta versió d’El club de la comedia amb monòlegs i flaires de mal cabaret fa honor a aquesta manca de dificultat. Els presentadors són Florentino Fernández i Dani Martínez, dos còmics que no són altra cosa que els simpàtics del bar del seu poble, sense ofici ni benefici, sense formació ni coneixements del mitjà, que es creuen que Espanya sencera mereix fruir del seu enginy. Són els abanderats de la poca-soltada barata. Es creuen amb la virtut divina de ser els messies de l’humor que arrossegaran les masses fascinades pel seu encant irresistible. Adults comportant-se com carallots que a mesura que passen els anys cada vegada estan més desfasats. Tens la sensació que entre la seva edat mental i la física cada vegada hi ha un abisme més gran. Fatxendes, pugen a l’escenari per aixecar el braç coincidint amb la darrera nota que toca l’orquestra, com si fossin estrelles del rock. Donen pas als artistes amb la boca plena de polvorons i fan bromes de vestidor d’homes. Els artistes convidats t’expliquen obvietats: Santi Millán teoritzant sobre tòpics de la parella i el gastat “me duele la cabeza ” i Álex Clavero parlant dels missatges de WhatsApp. Paz Padilla, que si mai va tenir gràcia ara ja l’ha abandonat, va tenir la barra de fer un monòleg defensant que els informatius fan por. I ho diu, sense que li caiguin els ovaris, la presentadora del Sálvame. L’espectacle dels ventrílocs entroncava amb la caspa televisiva més espessa i Leo Bassi va voler fer un monòleg sobre la consciència de classe que va derivar en un patetisme que no encaixava en el programa. La qualitat humorística d’un país és un magnífic indicador de la seva salut democràtica.
