Josep Cuní, psicoanalista
Iñaki Rekarte, l’exetarra penedit, ha passat a engreixar la llista de l’star system de delinqüents del país. Exconvictes que, un cop fora de la presó, publiquen un llibre i fan un tour per platós de tele i estudis de ràdio. Rafael Vera, Luis Roldán, Mario Conde en són els més destacats representants. En el cas de Rekarte l’estratègia de l’editorial ha sigut sublim. Una primera entrevista amb Jordi Évole per generar l’impacte a escala estatal (allà van tenir la delicadesa de no publicitar el llibre) i després la ruta de la resta de mitjans que, anant-hi a rebuf, s’aprofiten de la repercussió del Salvados. A la tele aquesta setmana l’ha entrevistat Lídia Heredia a Els matins i Josep Cuní a 8 al dia. Però el que va fer Cuní potser s’acostava més a una sessió de psicoanàlisi que a una entrevista periodística. Va fer-li un seguit de preguntes existencials i carrinclones envernissades d’un groguisme que feien patir: “¿Cuántas vidas ha tenido usted?” o “¿Qué es el perdón?” Li preguntava a la dona de l’exetarra: “¿Están juntos por una razón de que el amor sobreviva o porque sólo le importa el presente?” En un determinat moment es va produir un fet xocant. Cuní li va demanar: “Sus hijos le piden una pistola. ¿Usted se la compra?” Rekarte va quedar parat. Després d’una pausa va afirmar: “Sería una petición extraña, pero por supuesto que no. Entonces tendríamos que hablar de una manera más profunda”. I Cuní li va replicar: “¡Hombre! ¡Cualquier crío puede pedir una pistola de juguete!” I Rekarte, més tranquil, va exclamar: ¡ Ah! ¡De juguete! De eso ya tiene...” Cuní, com si el psicoanalitzés, volia saber més: “¿Usted había jugado de pequeño a indios y a vaqueros? ¿Y a policías y a ladrones?” Desconec quines raons de fons portaven Cuní a voler indagar en la infantesa del personatge, a descobrir qui sap què en els jocs de criatures. Un tour mediàtic d’un terrorista penedit (intentant vendre un llibre) té sentit a partir del moment que això permet treure’n conclusions des del punt de vista social. Les raons que engendren l’odi i, sobretot, com es poden ajudar a cicatritzar les ferides d’una nació dividida. Una conversa periodística amb un assassí redimit, més enllà de conèixer la seva història, ha de permetre fer avançar la reflexió social. Però sucar pa en teories d’estar per casa sobre el sentiment de culpa, filosofia barata sobre l’essència del perdó, qüestions etèries sobre l’amor i la penitència, fa que la conversa sigui falsament profunda. Es converteix en un exercici morbós disfressat d’una mala investigació sobre la condició humana.
