Publicitat
Publicitat

L'entrevista de la dimensió desconeguda

Lídia Heredia i Carles Prats no van proporcionar cap clímax televisiu

El president de la Generalitat no es deixava entrevistar per TV3 des de l'octubre del 2012. Han passat catorze mesos. I estranyament ha desaparegut aquella època en què el president s'enfrontava a un sol periodista. Es va arribar a dir que per a aquesta ocasió n'hi podria haver fins a cinc, de periodistes fent-li preguntes, incloent-hi els caps de secció dels serveis informatius de TV3. Al final, han sigut dos: Lídia Heredia i Carles Prats. I l'arbre de Nadal que no falti. Amb un guarniment una mica d'estètica Disney Channel per intentar amorosir un espai bastant fred. La taula típica de despatx tampoc no ajudava gaire a crear un clima perquè feia d'escut. Però, tot sigui dit, la realització va ser bona i l'entorn ben il·luminat. Els moviments de càmera sinuosos, molt elegants, eren dignes d'un president d'estat. El pla mig curt fix, en canvi, era de president regional. El fons d'Artur Mas tristejava. Grisós i simple. En canvi, el dels periodistes era més elegant i entretingut.

Les mateixes preguntes

Bona idea començar amb les mateixes preguntes de la consulta. Artur Mas fent la dicotomia entre el jo president i el jo persona recordava aquell Joan Gaspart diferenciant entre el " vispresident " [sic] i "soci"..

Al final, tantes voltes sobre la consulta van ser excessives i semblava que no anàvem enlloc. Hi va haver un moment que vam entrar en un bucle feixuc. Més que permetre tirar endavant el discurs, va encallar l'entrevista. En canvi, davant de tanta insistència de Mas dient que "votarem", hi va faltar potser un concís "com?" si Espanya no ens deixa. Van ser quaranta-cinc minuts de "dimensió desconeguda", tal com va batejar Lídia Heredia tota la temàtica d'evolució del procés. I realment al final va quedar en això. En desconeguda a seques. Va acabar l'entrevista i continuem sense saber què passarà el 10 de novembre. Què passarà si no es vota o què passarà si guanya el no. Ni tampoc, si guanya el sí, quin país tindrem.

Massa benèvols

I és que al llarg de tota l'entrevista Lídia Heredia i Carles Prats van ser molt (massa) benèvols: li van deixar dir tot. I van acceptar el que no volia dir. Pràcticament ni el van interpel·lar ni el van tallar. I si ho van fer va ser més per una qüestió de temps televisiu que no pas per contradir-lo o demanar-li aclariments. I Artur Mas amb la veu un punt aguda, sobretot a l'inici, es va aprofitar (i fins i tot abusar) de la seva retòrica per marcar el territori. Es va anar sentint cada cop més valent. Van faltar preguntes més clares, més concises i més contundents. Va ser una entrevista sense clímax televisiu. Van faltar aquells celebrats canelons de la sogra. Aquella tensió que ha de tenir tota entrevista institucional. No hi va haver lluita. Cal més èpica, transcendència i to en aquestes entrevistes. I va ser un error introduir preguntes de caràcter humà: l'amistat amb Junqueres era supèrflua, i el to carrincló sobre el desànim del president i les temptacions de deixar-ho era innecessari abordar-ho d'aquella manera en una entrevista institucional. Vam tenir la sensació que Heredia i Prats no van saber llegir el que els anava dient. Poca cintura perquè, sent dos, et converteixes en esclau d'un guió compartit.