17/04/2011

Lligar a la tele: vergonya aliena

2 min

Cuatro ha estrenat Tienes un minuto , un dating show on nois i noies joves hi van per, suposadament, trobar parella. Tenen un minut per explicar com són als seus amants en potència. Té certa semblança amb el Mujeres y hombres y viceversa tot i que més blanc, amb menys drames i menys espectacle. Però fa la mateixa vergonya. Els discursos per "autovendre's" són d'un patetisme que fa canviar de canal. Diu una noia: " No me gusta que me regalen flores, pero yo soy natural como una flor porque me identifico con sus pétalos ". Aleshores comença a arrencar pètals de la flor i va dient: " Soy simpática, soy amable, soy traviesa, soy... ". Fins que se li acaba el minut i en surt una altra de la cinta transportadora. Apareixen com si fos una fàbrica de persones amb ganes de lligar. Una porta un piano i toca I will always love you , l'altra porta una moto, un noi surt amb unes capses de regal, un altre amb una planxa de surf...

Després s'organitzen les cites i en veiem els vídeos: falsos, preparadíssims i tòpics. I mentrestant al plató s'hi va muntant una mena de guerra de sexes on es retreuen els uns als altres temes de relacions de parella. Ho hem vist cinc-centes vegades abans. Tots a la defensiva, impertinents, creguts. La presentadora, Luján Argüelles (que ja és una experta a aparellar grangers grollers amb dones de dubtoses intencions), intenta suavitzar l'ambient però tots els participants justegen, no només en capacitats personals sinó també a l'hora de triar la parella. Els demanen que facin certa pantomima davant la càmera que resulta artificial i lamentable.

La televisió ha evolucionat poquíssim pel que fa als rols masculins i femenins. Perpetuen comportaments i conductes relacionals absolutament caduques, horteres i masclistes. Si ens quedem amb els missatges i les aspiracions dels participants (i deixem al marge el plató i el vestuari) podríem transportar-nos perfectament a un xou televisiu dels anys seixanta.

stats