Publicitat
Publicitat

CRÍTICATV

En Louie ha tornat

Canal+ ja està emetent la cinquena temporada de la punyent comèdia Louie. L’ alter ego de Louis C.K. és un geni capaç de fer-nos riure i d’incomodar-nos a la vegada. De fer-nos dubtar entre un somriure o abaixar la mirada. Té l’habilitat sorprenent de descobrir-nos la part més còmica de la tragèdia o la part més tràgica de la comèdia. Louie ens aboca a l’autoridícul sense compassió. Sensacionals les corredisses pels carrers de Nova York intentant arribar a temps a asseure’s a la tassa del vàter. El capítol es titula Dignitat, i malda per mantenir-la davant les seves filles, que l’animen desesperades a córrer més de pressa o a entrar en alguna cafeteria d’urgència. Només és l’arrencada del capítol, però és que cada inici, cada punt de partida, té alguna cosa de poètic i valent.

En alguns episodis és inevitable pensar en l’humor de Woody Allen. Nova York, la dificultat de relacionar-se, els conflictes sentimentals, l’ésser superat per les seves pròpies circumstàncies són punts en comú amb el director de cine, però Louis C.K. és molt més descarnat i menys tolerant amb ell mateix. De fet, Louie és molt menys egoista que els personatges que encarna Woody Allen. Louie pensa en ell però sempre acaba patint pels altres. No sap dir que no. L’episodi en què es retroba amb el seu excunyat policia és torbador i angoixant, però en la seva incapacitat per controlar la situació, en el seu malestar, en la seva inseguretat, en la seva necessitat de fugir és quan connecta amb l’espectador. Perquè hi reconeixem les nostres febleses i compartim durant aquells minuts l’ansietat. Però després somriem, en un màgic exercici de reconciliació amb les pròpies misèries. Louie transmet certa desesperança perquè notes com ell lluita per la seva felicitat, per trobar una estabilitat i, sobretot, per estar tranquil. Però l’entorn el condemna a una batalla que no s’acaba mai, una espiral de mala sort que sempre l’arrossega. En aquesta cinquena temporada, a diferència de l’anterior, es recupera l’humor més evident, més planer, fruit de situacions grotesques. Ens allunyem de la complexitat emocional i la psicoanàlisi del personatge. L’escena en què arriba per error a una reunió d’oracions és hilarant, per passar després a una tràgica trobada de pares de l’escola d’on ell se sent exclòs malgrat els esforços. El retrat de la maternitat, la paternitat i l’educació que fa és àcid i valent, però en un meravellós gir aconsegueix sortir-ne victoriós amb un somriure malèvol. I quan Louie somriu ens està dient a tots els espectadors que encara hi ha esperança.