Ahir el Telediario va esmenar l'error (o la mala llet) de no haver emès les imatges de la periodista María Escario recollint el premi Ondas com a millor presentadora. De fet, va ser la mateixa professional qui va lamentar a través de Twitter que la seva pròpia cadena hagués comès aquell descuit amb ella i amb els altres tres guardonats de RTVE. Realment, la patinada sorprèn sobretot perquè, tal com van les coses, els mitjans de comunicació públics estan àvids de reconeixement.
En el Telediario del migdia, el conductor Oriol Nolis va intentar compensar l'imperdonable oblit. Amb la mateixa María Escario asseguda al costat, li va anunciar com una sorpresa: "Antes de despedirnos queremos recuperar un momento muy importante de esta semana; muy importante para ti, pero muy importante para todos y que es un motivo de orgullo para todas las personas que trabajamos en esta casa ". I aleshores van emetre les imatges de la periodista d'esports recollint l'Ondas i fent el discurs d'agraïment. Tres dies més tard del que tocaria. Un pedaç informatiu flagrant per tapar les vergonyes d'una redacció que no va saber estar a l'altura. Va ser un instant curiós perquè el gest de Nolis trencava els codis de conducta asèptica pròpia d'un Telediario i s'entrava en una dinàmica més personalitzada i emotiva. Realment María Escario es va mostrar commoguda pel reconeixement dels seus companys, ho va agrair admetent que no s'ho esperava, i va insistir a recordar els altres guardonats de la cadena.
Televisivament es tancava, doncs, una petita polèmica que, en certa manera, enfrontava la periodista amb l'empresa fent pública la seva queixa. És una mostra més de la desafecció que senten molts professionals envers determinats criteris informatius i, sobretot, envers el mateix ofici. Un exemple més de com en molts mitjans públics hi ha la sensació que l'empresa va per una banda i els seus professionals per una altra. El lament públic de María Escario no era per la simple vanitat d'unes imatges en què ella era la protagonista. Era un reclam d'autoestima cap al propi ofici i a una manera més exigent d'entendre el periodisme, en una època en què aquests valors estan clarament amenaçats. María Escario es va poder permetre el luxe de demostrar aquesta insubmissió cap a la pròpia empresa, perquè l'únic coixí que permet aquest agosarament avui dia és la veterania. Una virtut indispensable que, malauradament, cada vegada és més escassa a la televisió.
