05/10/2015

Més monòleg que colors

2 min

Diumenge ja vam poder veure un dels plats forts de la programació de TV3 d’aquesta temporada: l’Economia en colors que protagonitza l’economista de confiança de TV3, Xavier Sala i Martín. L’acompanya Tian Riba, el secundari estrella de la cadena. El periodista es va reservar el primer minut de programa per començar parlant d’ell mateix: “¿Com algú de lletres pures com jo és capaç d’entendre el món de l’economia? Ho he fet gràcies a les classes que m’ha donat tot un catedràtic capaç de fer fàcil el que no entenem”. Comprenem aquesta necessitat de mirar-se el melic al primer instant, perquè després la seva presència va quedar relegada a una excusa. L’única funció de Tian Riba és fer que Sala i Martín no parli sol. Perquè els quaranta-vuit minuts de programa van ser un monòleg non-stop de l’economista, amb alguns episodis en què el seu discurs va agafar aires de telepredicador.

Sala i Martín és un extraordinari comunicador, un magnífic divulgador de l’economia més espessa, un geni a l’hora de convertir les xifres en espectacle. Però tres quarts d’hora d’ego desfermat poden cremar el personatge televisiu en pocs mesos. El primer Economia en colors que vam veure va ser ràdio. Et podies posar d’esquena a la tele i en seguies perfectament el fil. I això que el programa a nivell d’imatge té la cura i el detall del realitzador Oriol Bosch, que a la tele és un valor segur pel que fa a la factura visual.

Però ens trobem davant d’un programa en què el guió i la realització avancen en paral·lel en comptes d’entrellaçar-se. Sala i Martín anava explicant històries d’innovació de grans empreses com Ikea, Zara, el Cirque du Soleil, McDonald’s i Apple. El rotllo teòric anava per una banda i la tele, com a excusa, hi posava el context. Si parlaven de Zara es plantaven en una fàbrica tèxtil, si parlaven de Starbucks ho feien des d’una cafeteria. La imatge és un simple decorat per ornamentar el text. Tant parlar d’innovació i resulta que ells fan aquesta regressió en l’àmbit televisiu. El trumfo d’aquest Economia en colors era Pep Guardiola, bon amic de l’economista. Van utilitzar el tècnic per assegurar-se l’impacte mediàtic del debut: les experiències del Pep amb el Barça posades amb calçador per assegurar-se l’èpica, deixar l’entrevista per al final del programa i mantenir l’audiència. Ben jugat, tot i que l’estratègia es noti forçada. En certa manera, Sala i Martín estava exhibint la seva capacitat d’influència i ascendència portant a TV3 l’heroi del país.

Economia en colors va acabar en una aula d’universitat amb un efusiu aplaudiment al seu mestre de cerimònies. Fins i tot Tian Riba aplaudia entregat el company de programa. Tinc dubtes de si vam assistir a una lliçó magistral o a un acte de veneració.

stats