¿Existeix el crim perfecte?
Amb motiu dels deu anys de la desaparició de Madeleine McCann, la BBC va emetre dimecres un reportatge per mirar d’aclarir hipòtesis i línies d’investigació. Un dels reporters del programa Panorama, Richard Bilton, que ja va cobrir els fets el 2007, es desplaça fins a Praia da Luz, a l’Algarve, i entrevista els responsables policials del cas, tant el portuguès com el britànic.
Tot just començar, un rètol adverteix que el reportatge conté escenes amb imatges intermitents repetitives. És insòlit. Una televisió pública que fins i tot pateix pels impactes visuals a la retina i les conseqüències sobre les connexions neuronals del cervell. Amb tot, aquestes intermitències no són tals. De fet, el ritme d’imatges és molt normal. Si exposéssim aquesta suposada hipersensibilitat britànica a les intermitències i repeticions visuals del sensacionalisme audiovisual ibèric, correrien el risc que els explotés el cap.
Bilton reconstrueix els fets segons les declaracions dels implicats i intenta caçar pel carrer, potser amb mètodes no gaire escrupolosos, els que van ser considerats sospitosos de la desaparició de la criatura. Truca a la porta de casa seva, els va a buscar a la feina o els atura pel carrer. Paral·lelament veiem el rebuig que hi ha a l’Algarve davant els periodistes: l’escridassen o el comminen a marxar, tips del que allà coneixen com el circ McCann. Si bé el reportatge de la BBC intenta no caure en el periodisme groc, se’n dedueix que la gent de la zona està molt cansada de patir els voltors mediàtics. De fet, veiem com a exemple un fragment d’un reportatge portuguès absolutament terrorífic, amb escenes ficcionades, en què van utilitzar una nena molt semblant a la Madeleine. El protagonitzava el policia portuguès responsable de la investigació inicial. Com sempre, la televisió porqueria al voltant d’un succés tràgic acaba generant rebuig social cap a aquella realitat i desprestigia el tractament informatiu dels fets, fins i tot quan és una mica més prudent i rigorós.
El reportatge evidencia la manca de coordinació entre la investigació portuguesa i la britànica i la tírria que es tenen. S’intueix, però no es diu clarament, un nyap policial majúscul. Amb tot, s’intenta posar èmfasi en la innocència dels pares de la nena i prestigiar la investigació de Scotland Yard. Panorama planteja un argument com a rerefons: si la pressió dels mitjans és útil o no davant casos de desaparicions i investigacions complicades. Indirectament obre un interrogant als espectadors: si existeix el crim perfecte. A jutjar per la manca absoluta de conclusions, les constants hipòtesis que no van enlloc i les permanents contradiccions entre les investigacions policials, un acaba pensant que sí.
