28/04/2017

‘El foraster’ incombustible

2 min

Nova temporada d’El foraster, que ha arrencat amb un plantejament invers. L’home de poble visita la ciutat, però va a la Barceloneta, el barri amb singularitats genuïnes pròpies d’un petit poble. Però El foraster es mou en funció de paràmetres geogràfics que són una excusa a nivell d’estructura, quan en realitat és una exploració transversal de personatges i de la interacció amb ells. Masferrer desenvolupa un mètode a mig camí entre l’espontaneïtat i la teatralitat que, pel que indiquen les xifres d’audiència i pel que semblen divertir-se els protagonistes en el seu monòleg, connecta amb molta gent. Amb tot, en el muntatge del monòleg s’hi intueixen alguns plans de claca i riures de reacció de la gent que semblen afegits, exagerant en algunes ocasions la gràcia extrema que provoca el personatge. Amb tot, si ets capaç de sentir-te còmode amb l’astorament permanent i sobredimensionat de Masferrer, la brometa de cabaret, la passió per la tonteria i la predisposició constant a escandalitzar-se, la diversió està garantida. Si pots creure’t els girs sobtats cap a l’emotivitat, els salts forçats de la intranscendència més absoluta a la transcendència existencial i prescindir de les pinzellades de demagògia afegides, et pots convertir en un incondicional. Depèn, suposo, del vincle emocional que cada espectador sigui capaç d’establir amb el foraster. Però el personatge, sorprenentment, resisteix. Pocs presentadors aguantarien amb tanta naturalitat l’escena al pis de l’home que viu amb vint-i-sis ocells. Una barreja de poètica, tristor, realisme màgic i cruesa molt potent des del punt de vista televisiu.

Masferrer es lliura en cos i ànima. Si vomita dalt de la barca de pescadors ho exhibeix entenent que la seva pròpia exposició forma part de l’espectacle. Demana que les persones mostrin la seva intimitat davant la càmera però ell està disposat, en certa manera, a fer el mateix.

Els personatges i les localitzacions que veiem en El foraster estan seleccionats prèviament i el format després hi dona una pàtina de realitat i casualitat. I això predisposa a captar situacions extres més espontànies i imprevistes. La presència de la càmera (que l’espectador no veu però els habitants estudiats d’aquell ecosistema sí) influeix en la generació d’espectacle: el desig d’aparèixer, els minuts de fama. L’enorme popularitat d’El foraster i el bagatge adquirit dels espectadors estimulen una manera concreta d’interactuar-hi: la gent reprodueix comportaments vistos amb anterioritat (d’aquí ve que una dona li preguntés, tot just veure’l, si ja havia follat i la conversa sobre sexe degenerés a marxes forçades). Les persones hi volen sortir perquè aparèixer-hi et dona, per sempre, l’estatus de patrimoni humà autòcton. El programa de tele s’ha acabat convertint en el relat oficial del lloc que visita.

stats