El nas d’Emmanuel Macron

Diumenge el 30 minuts va emetre un reportatge francès una mica inquietant, no pel que deia sinó per la manera com, subliminarment, ho explicava. Aprofundia en el personatge d’Emmanuel Macron, líder d’En Marxa, per conèixer millor aquest candidat a la presidència de França. El guió d’arrencada feia una síntesi molt il·lustrativa del seu ideari, la seva personalitat i els seus plantejaments polítics. “És un home que té pressa”, afirmava la veu en off.

Però en el reportatge cridava l’atenció un fet a nivell d’imatge poc habitual, i més en reportatges seriosos de caràcter polític. S’evidenciava un enamorament absolut per Emmanuel Macron. Els responsables del producte audiovisual estaven totalment seduïts pel candidat francès. Es delataven clarament a través del muntatge. Hi havia uns inserts constants de primeríssims primers plans i plans detall de la cara de Macron per farcir el relat, alguns fins i tot amb la imatge alentida, un recurs que donava al protagonista una mena d’èpica. De manera intermitent ens van anar mostrant el perfil del nas degaullià de Macron de tant a prop que li podíem veure els porus de la pell, els ulls, el rostre pensatiu, les mirades a l’horitzó, els pèls de les celles, la seva manera d’observar les persones. Hi havia un embadaliment descarat pel protagonista, fins i tot per l’estètica del candidat. En només trenta-quatre minuts de reportatge hi havia fins a cinquanta cinc inserts de primers plans molt tancats, del nas, els ulls i el rostre. Això vol dir una mitjana d’un pla d’aquest tipus cada trenta-set segons. El que passa és que sovint aquests inserts s’encadenaven entre ells i convertien el relat visual en una consecució de detalls del seu rostre, cosa que feia de tot plegat un homenatge de devoció al polític amb connotacions heroiques. I que consti que no eren plans d’aproximació mentre Macron feia declaracions. Això anava a part. El cos central del reportatge estava construït a partir de fragments de tres entrevistes diferents al candidat que s’anaven alternant, i es complementaven amb punts de vista d’experts. Aquesta sobredosi de primers plans tan tancats de Macron era un afegit que servia per amenitzar visualment la seva història. De fet, la careta del programa ja incloïa les dues meitats del rostre del polític. El resultat, un treball periodístic que més enllà d’explicar el personatge i, sens dubte, fer-ne un retrat interessant es convertia en una mena d’oda a Macron. Sobretot pel que destil·lava d’admiració visual pel personatge. I desprenia una inquietud per seduir també l’espectador. Potser sí que, com deia el reportatge a l’inici, Macron “és un home que té pressa”, però si s’ha de valorar pel que vam veure en el 30 minuts sembla que l’autor del reportatge encara té més pressa que ell perquè el líder d’En Marxa sigui el president de França.