07/06/2017

La presó, amb noms i cognoms

2 min

El Sense ficció de dimarts posava el focus sobre la presó Model de Barcelona amb motiu del seu tancament. Retratar institucions, del tipus que sigui, i fer-ne una revisió històrica i humana és difícil. S’acostuma a caure en una cronologia avorrida feta a partir de declaracions d’implicats o una consecució de vivències. A nivell narratiu costa que el reportatge adquireixi ànima i que, més enllà del que es pugui relatar, de la història n’emani l’esperit d’aquell lloc. En el cas de La Model: 113 anys i un dia el repte s’aconsegueix. La prova és l’audiència: un 13,8% i 407.000 espectadors. Líder de la franja a la cadena, el documental només va perdre -un fet insòlit- deu mil persones de mitjana respecte al Telenotícies que el precedia. Un prime time digne, reeixit, valorat i meritori d’una televisió pública.

És cert que endinsar-se en un àmbit restringit a la majoria de ciutadans sempre té un atractiu especial, però d’altra banda les presons són un recinte molt explotat a nivell mediàtic en les cadenes privades. La Model: 113 anys i un dia, però, era equilibrat i fluid. Mantenia una distància periodística molt pertinent i atribuïa als reclusos una dignitat televisiva poc habitual. Això es veia tant en l’enquadrament de les entrevistes (apareixien en igualtat de condicions amb els responsables de la institució penitenciària), com en el detall de presentar-los, en el rètol de pantalla, amb el nom propi i els dos cognoms. Passa massa sovint a la tele que els reclusos o persones en situació d’exclusió social són presentats només amb el nom de pila, com si els desproveïssin d’una identitat per convertir-los en personatges genèrics.

Pel que fa al guió, el documental desenvolupava tres branques que es trenaven de manera molt compensada i unitària: la històrica, la humana i una tercera que permetia una reflexió més global sobre el que implica l’absència de llibertat i la funció de la presó. La singularitat de l’edifici, el seu context vinculat a la història del país i el retrat més actual del centre es fonien amb molta habilitat. S’aconseguia així un relat molt cohesionat sobre l’evolució de la Model, que és una trama que pot ser feixuga d’explicar i que en canvi va fluir de meravella. La circumstancial veu en off reconeixible d’Antoni Tortajada, que l’espectador associa a la pedagogia històrica, hi ajudava.

A nivell d’imatge, el tractament era exquisit. Una realització molt acurada que es feia evident des de l’arrencada. És molt potent la manera d’entrar en el relat accedint a la presó com ho fa un reclús i sortir-ne, a l’acabar, amb un tràveling imponent des de l’interior fins a la façana del carrer. La clausura d’una etapa se simbolitzava, també, amb un punt final a nivell visual que semblava embolcallar un munt d’històries.

stats