13/04/2017

T’estimo, Louis C.K.

2 min

El monòleg de l’humorista Louis C.K. que tot just Netflix acaba d’incorporar a la seva plataforma és una obra mestra: de guió, d’intenció, de provocació i de generació de rialles per minut. Si no teniu Netflix, entreu-hi només per mirar-lo (hi ha ofertes de gratuïtat inicial). I si hi esteu abonats, el monòleg us compensarà el que hàgiu pagat fins ara de la subscripció. LouisC.K. té quaranta-nou anys i una valentia insòlita. No tem les males interpretacions: es dirigeix a gent oberta de ment. No només hi ha irreverència. Hi ha intel·ligència i domini del gènere i, sobretot, de consciència de l’entorn. No només li interessa fer riure. Té coses a dir: busca com sacsejar l’audiència perquè reflexioni (en funció de les possibilitats de cadascú) sobre els grans temes socials que encara no estan resolts.

Louis C.K. apareix a l’escenari amb l’autoritat simbòlica que dona el vestit i la corbata. Un símbol de la maduresa i seriositat amb la qual es pren l’humor.

Tot just sortir, comença: “Jo crec que l’avortament...” I la gent riu. Perquè no hi ha manera més bèstia d’encetar un monòleg. Polèmica, contundència i risc de bon principi. “Jo no crec que la gent hagi d’avortar... tret que ho necessiti”. I a partir d’aquí desenvolupa un seguit d’arguments, tan còmics com carregats de veritat i mordacitat, sobre qüestions existencials: el dret a disposar de la pròpia vida, el rol de les dones en la societat, el suïcidi, la religió, el terrorisme, l’11-S, l’escola pública, l’educació dels fills, el racisme, l’homofòbia, la transsexualitat o el maltractament dels animals.

Louis C.K. no té res a veure amb aquest nou model fàcil d’humor en el qual es fa gala de la provocadora mentalitat de dretes i el masclisme per fer riure des de la irreverència. Louis C.K. fa un humor cruel, que escandalitza, des de la més absoluta consciència social i els privilegis de l’home blanc heterosexual educat en el context cultural del cristianisme. Quan sembla que està a punt de posar en valor l’escola pública, i la gent, agraïda, l’aplaudeix per aquelles coses del que és políticament correcte, demana que parin: “No ho feu... No us agradarà com acaba la història”. I serà dur amb la realitat dels mestres, però conduirà el relat allà on cal posar el focus. Amb Louis C.K. sempre hi ha un subtext de responsabilitat que no cal verbalitzar. Es tracta que tots fem autocrítica de les nostres pròpies mancances com a individus i com a societat. Sempre començant per ell mateix: fins i tot posa en dubte la seva pròpia masculinitat i heterosexualitat. I parlant d’ell, parla de les debilitats de tots.

No us perdeu Louis C.K. 2017. La millor manera d’invertir una hora i quart de la vostra vida. Ningú us haurà dit tant sobre la realitat i cruesa de la societat on vivim en tan poca estona i sense cap esforç a canvi.

stats