La tragicomèdia de Bertín Osborne
El 2017 continuarem patint les idees de Bertín Osborne a Telecinco. Dilluns a Mi casa es la tuya de Telecinco el cantant es va proposar “empezar el año partiéndonos de risa” convidant a la seva gran finca d’Andalusia un grup d’humoristes. I, efectivament, vam riure, perquè l’esperpent que va organitzar al voltant d’un gaspatxo era d’aquells que fan història. Osborne va convocar, atenció, Fernando Esteso, Paco Arévalo, Mari Carmen y Sus Muñecos, Millán Salcedo i Manuel Sarriá (el del Dúo Sacapuntas). Per abaixar la mitjana d’edat i l’índex de decadència va afegir a la llista Carlos Latre, que va intentar frenar la decrepitud global del panorama. La trobada es va convertir en una mena de competició per veure qui era més ocurrent i feia riure més als altres. Però en les converses amb Bertín Osborne, la majoria van començar a explicar les seves xacres i desgràcies personals. El programa va ser una tragicomèdia terrible perquè tot va acabar fent molta llàstima. L’entreteniment televisiu més castís i cañí de la nostra infància i joventut (els acudits de gangosos de l’Arévalo; el veintidó, veintidó dels Sacapuntas; el catetismo d’Esteso; les empanadillas i l’Encanna de Martes y Trece, els crits de Doña Rogelia...) concentrat en essència al voltant d’una taula en una evident depauperació que feia patir.
Entre tots van preparar un hipotètic dinar de Cap d’Any a base de gaspatxo i crestes (en homenatge a les empanadillas de Martes y Trece) en el qual, entre línies, podies detectar amb facilitat els estralls del pas del temps: problemes d’autoestima, fragilitat emocional, tristesa, soledat i mals físics de tota mena. Un dels moments més surrealistes es va produir quan Millán Salcedo, disposat a donar-ho tot per fer riure, li va demostrar a Carlos Latre que dormia envasat al buit. Va aparèixer despullat i embolicat amb paper transparent de cel·lofana com si fos un embotit. Per sort, duia els calçotets posats i ens vam estalviar un trauma irreparable a les nostres retines. La Mari Carmen va portar la Doña Rogelia, i la titella va tirar els trastos a Bertín Osborne en una de les escenes més llastimoses del programa.
L’objectiu de Bertín Osborne el podem donar per acomplert: gràcies al seu Mi casa es la tuya vam començar l’any rient però potser no amb la intenció que ell pretenia. Carlos Latre més que de còmic va fer de terapeuta i animador del grup. Però el programa d’entreteniment va degenerar en un docu-reality d’humoristes que gairebé permetia fer una sessió de psicoanàlisi a la tele dels vuitanta i recordar-nos que qualsevol temps passat no va ser millor.
