CRÍTICA TV
Misc 12/12/2013

Periodisme de Mata Hari

i
Mònica Planas
2 min

Dimarts a la nit a Conexión Samanta de Cuatro ens pretenien revelar la clau de l'èxit dels milionaris russos instal·lats a Espanya. Però l'objectiu investigador del programa no el vaig veure per enlloc. La suposada estratègia periodística de la Samanta Villar és purament formal i utòpica. Perquè a l'hora de la veritat, més enllà d'un càmera gravant les escenes, l'actitud d'ella és de tot menys periodística. Ella adopta una personalitat ingènua, amb què pregunta com si no tingués idea de res i anés allà a passar l'estona i fer coneixences. I si li diuen que no hi ha màfia mentre la passegen amb un cotxe de luxe, doncs no n'hi ha. I si li expliquen que tots els negocis són legals, doncs deu ser que sí. Villar practica el periodisme de l'astorament i la innocència, l'habilitat per fer-se la bleda mentre diu que sí a tot: a emprovar-se vestits de milers d'euros, a brindar amb xampany en un restaurant selecte o a compartir rialles en una finca espectacular. És el periodisme de Mata Hari. En un determinat moment Samanta Villar demana a la dona d'un magnat rus de negocis obscurs si es pot posar un modelet seu que té penjat a l'armari. En tria un de fúcsia, escotat, cenyit i curt. De gust dubtós i festivaler. I després surt al porxo a lluir-li el tipet a l'inquietant home de negocis. " ¿Te gusta? ", li pregunta mentre fa posturetes. " ¿Este vestido se lo pondría una mujer rusa? " Deu ser això la nova investigació periodística. Potser és que jugar amb el sex appeal és molt útil a l'hora de revelar els grans secrets de la màfia. Després, ja amb la seva roba, acompanya el milionari a l'oficina. Li pregunta pel volum de negoci, les relacions amb Rússia i el fet de tenir tants diners en aquell país. Ho fa amb un to de certa curiositat infantil. Ell li demana no continuar parlant perquè la seva seguretat està en risc. I ella, amable, en comptes de preguntar-li "per què", li diu que l'entén i li canvia de tema: "¿Tienes hambre? " I se'n van a dinar a un restaurant de luxe. És el periodisme als antípodes del Salvados . No avança per ambició d'entendre i explicar sinó pel simple fet d'exhibir gent i espais. Una estratègia camaleònica poc eficaç perquè tampoc li acaben explicant res. Queda enrere la tenacitat per qüestionar i passem a l'habilitat per embolicar la troca i remenar la cua. Francament, a mi la Conexión Samanta l'únic que em provoca és un creuament de cables.

stats