Publicitat
Publicitat

CRÍTICA TV

Pilarín Bayés al penya-segat

Dijous a la nit TV3 estrenava l'especial Un any d'anunci . Com a títol de resum de l'any tindria mala llet si no fos perquè el repàs era exclusivament publicitari. Hi sortien tres grups de gent: primer, el col·lectiu pedagògic-universitari. Els professors de publicitat estaven ben escollits. Cares noves que exposaven un context social i psicològic. Un altre grup era el dels consumidors. Persones grans aparentment normals tunejades convenientment per aparèixer en un programa modern. Aquest sector anònim, retocat estilísticament perquè la realitat sempre és massa lletja, se'l notava molt forçat a mantenir converses o fer declaracions massa teatralitzades. Francament, aquesta artificialitat grinyolava bastant. I finalment hi havia el grup dels publicistes professionals. Modernets autocomplaents, crescudets en alguns casos, que ens explicaven com mouen els fils de la influència del nostre consum. El resultat, però, va ser un programa entretingut i de qualitat, que va començar molt ordenat i va acabar més caòtic. Víctimes d'ells mateixos, la publicitat de la cadena va tallar el programa de manera sorprenent i barroera i, sense saber com, ens vam trobar amb la infermera Hawthorne agonitzant en un llit d'hospital enmig del meravellós món dels anuncis. Però Un any d'anunci va tenir estones per a la tendresa (amb Mari Paz Valero explicant les dificultats per pronunciar " cu-rro ") i la curiositat. Veure el risc de Pilarín Bayés asseient-se al marge d'un penya-segat per a l'espot del Banc de Sabadell tenia gràcia. Fins i tot van parlar de la perplexitat que va causar que Punset anunciés el pa Bimbo 100% natural. El publicista responsable va aclarir, orgullós: "L'única condició que va posar Punset és que el 100% dels seus honoraris anessin a la seva fundació". I aquí vam tenir una altra decepció. Esperàvem que digués que l'única condició que va posar és que el pa fos 100% natural de veritat. Santa innocència.