Publicitat
Publicitat

CRÍTICATV

Reminiscències de ‘La bola de cristal’

Els dilluns a la nit emeten a La 1 Alaska y Segura, un late night cultural descendent d’un espai que ja havien emès a La 2 amb altres presentadors. Primer van ser Torres y Reyes -Mara Torres i Joaquín Reyes-, i és on va néixer el llenguatge audiovisual innovador i el concepte de programa. Però potser li faltava ànima. D’una manera massa precipitada li van canviar els presentadors i es va convertir en Alaska y Coronas -Javier Coronas-. I va quedar desvirtuat i poc espontani. Però el llenguatge televisiu i la filosofia del programa tenien tanta força que valia la pena continuar apostant pel format. Algun agosarat va decidir retocar-lo. Van passar el programa a La 1 en un acte meritori de valentia i risc. Van mantenir Alaska com a conductora perquè a la tele pública la cantant entronca amb uns valors que ens transporten a una altra època: quan la tele era encara una plataforma amb dret a l’experimentació i, sobretot, a qüestionar patrons establerts. Alaska és, avui, un cromo de la modernitat i la rebel·lia que es lloga a bon preu a qui vulgui lluir aquests valors sense complicar-se la vida. Ara simplement ens transporta a aquella idea més pura del passat. El copresentador és Santiago Segura, un personatge televisiu molt sobrevalorat. Però de tota la porqueria mediàtica que ens ha ofert, aquí hi ha la millor versió que pot oferir d’ell mateix. Ella marca la pauta i ell és el complement. I al segle XXI això encara és modern. L’espai està tenint poca audiència, i això té un avantatge i un inconvenient. L’aspecte positiu és que així no aixeca les suspicàcies de cap directiu ni pensen que posi en risc els patrons conservadors que ara impregnen la cadena. L’inconvenient és que per aquests mateixos motius algú decideixi que no val la pena mantenir-lo.

Per estètica, per desacomplexats, pels efluvis dels vuitanta, per voluntat de reflexió, per destil·lació de tolerància ideològica, per capacitat d’innovació en el format i per una imperfecció despreocupada en la conducció i execució, Alaska y Segura té un pòsit que connecta amb aquella enyorada (i molt més irreverent) La bola de cristal. És un tipus de tele que, de manera subliminar, fins i tot ens està dient que la seva pervivència a la graella és insòlita. El programa té personalitat, identitat pròpia i consciència en el missatge. Té clara quina és la seva intenció més enllà de la voluntat d’entretenir. Tot molt subtil, en una falsa il·lusió de postmodernitat, però el missatge arriba. Esclar que, en el context de La 1, semblar una mica modern, diferent i tolerant tampoc costa gaire.