14/01/2017

Rèquiem per una mare i una filla

2 min

HBO ha avançat l’estrena del documental Bright lights, que retrata la relació de l’actriu Carrie Fisher (la princesa Leia de Star Wars ) amb la seva mare, Debbie Reynolds (una de les grans actrius del Hollywood més clàssic). Totes dues van morir, en dies consecutius, just abans d’acabar el 2016. El documental s’ha convertit en una mena de rèquiem. No estava previst que fos així, però ara talment sembla que tingui voluntat pòstuma, com si alguna cosa intangible anticipés el desenllaç.

Encara que no sigueu fans de Star Wars ni tingueu cap interès per l’edat d’or de Hollywood, tant hi fa. L’únic requisit que demana Bright lights és una mirada sensible que vulgui llegir entre línies en el vincle emocional entre Carrie Fisher i la seva mare. La càmera esdevé terapèutica i la narració catàrtica, però no en el sentit guaridor, sinó més aviat perquè s’estableix un cert treball de psicoanàlisi en què l’espectador es converteix en un voyeur o un psiquiatre silent.

Bright lights retrata la convivència de Carrie Fisher i Debbie Reynolds. Totes dues accepten la presència de la càmera i s’hi dirigeixen constantment. És inevitable en dues dones que han assumit ser observades des de la infantesa i a qui les càmeres han condicionat (no de la mateixa manera) les seves vides. Totes dues van narrant a l’espectador les seves emocions, vivències i records. Viuen l’una al costat de l’altra, separades per un jardí. Han esdevingut un nucli familiar excèntric, envoltat de memorabilia cinematogràfica i moltes rampoines. L’espectador va descobrint un joc de contrastos en dues dones profundament lligades. Reynolds es resisteix a deixar el passat enrere mentre que Fisher en renega davant la impossibilitat de desfer-se’n. Reynolds ha sigut educada per exhibir la seva millor cara i amagar la tristesa, i Fisher té la imperiosa necessitat d’escopir el vessant més tràgic de la vida amb sarcasme. Reynolds és la lluitadora que es resisteix a tirar la tovallola i Fisher va a remolc. Bright lights és un retrat agredolç, carregat d’afecte i tendresa però també d’una dependència malaltissa. El documental té escenes d’una càrrega emocional potentíssima (a l’inici, mirant les gravacions domèstiques del passat, o Fisher parlant amb el seu pare moribund o recordant quan dormia amb la seva mare i el seu segon marit). Bright lights parla també de la por a envellir i al pas del temps. Fisher observa la decadència de la seva mare i es construeix davant la càmera un ventall de fragilitats que s’accentuen en el clímax: quan Debbie Reynolds rep el Premi d’Honor del Sindicat d’Actors. Amor i infelicitat s’entrellacen en aquesta mena de testament vital audiovisual que t’encomana tristor. Però sabent quin ha sigut el seu final, també destil·la una mica de consol perquè tens la sensació que a les dues la vida els feia mal i se’ls hi estava fent una mica massa llarga.

stats