‘Salvados’: una oportunitat desaprofitada
Diumenge a La Sexta vam veure un Salvados amb unes quantes virtuts i un gran defecte. Coincidint amb el Dia del Pare, Jordi Évole i el seu equip van fer un plantejament atractiu: exposar tres casos personals en què els protagonistes admetien un vincle afectiu molt potent amb el seu pare però, en canvi, el progenitor havia comès actes que tenyien l’estima d’un cert dilema moral. Salvados va explicar a l’audiència històries molt potents que atrapaven. Primer, la filla d’un botxí a l’Espanya de Franco. Després vam conèixer Juan Luis Moreno, a qui el seu pare, al llit de mort, va confessar que l’havia comprat a una monja quan era un nadó. Era un nen robat. I, finalment, vam conèixer Sebastián Marroquín, fill del narcotraficant Pablo Escobar. Marroquín va condemnar tots els crims i plantejaments vitals del seu pare tot i reconèixer que l’enyorava i se l’estimava malgrat la vida que el va obligar a portar. Paral·lelament, tres especialistes en cadascun d’aquests casos conversaven entre ells i donaven al tema una perspectiva més global i periodística.
Ara bé, mentre que la història de la filla del botxí i la del fill de Pablo Escobar ja no tenien més recorregut narratiu, el cas de l’home que descobreix que va ser un nadó robat no pot convertir-se en un simple drama personal. I aquí és on Salvados va pecar de superficial. Els casos de nens robats a Espanya no són un dilema moral individual, són una vergonya històrica, política i social del país. I tractar-ho el Dia del Pare, amb el hashtag #Padrehaymásqueuno, una frivolitat.
Es calcula que es van robar fins a trenta mil nadons a Espanya, en una xarxa organitzada que cobria tot el territori. Es va fer amb la connivència d’hospitals, esglésies, convents i elements corruptes de l’administració. Feien creure a les mares que la criatura havia mort i les lliuraven a famílies que consideraven més adequades i que pagaven molts diners pels nens. Que el Salvados, caracteritzat per la seva bel·ligerància amb les injustícies socials i amb la inoperància política, hi dediqui només una entrevista individual és decebedor. Ho és perquè no hi ha manera que els periodistes influents del país furguin de veritat i amb ganes i donin rellevància a aquesta atrocitat. Telecinco hi va dedicar durant un temps la dosi d’espectacle habitual i va desprestigiar així la imatge dels afectats. Va contribuir a convertir-ho en un melodrama sensacionalista i no en periodisme. S’han fet reportatges i entrevistes amb rigor en programes de menys repercussió que no generen l’impacte ciutadà necessari que permeti portar el cas a primera línia informativa. Continua sent un tema infravalorat: per les autoritats polítiques i pels periodistes. Més silenci, per variar, sobre una de les grans vergonyes d’Espanya. Ni el Salvados, sorprenentment, s’hi ha esforçat gaire. La llàstima és que, com més es triga, més mares i fills perden l’oportunitat de retrobar-se.
