22/12/2011

Teleindependència

2 min

El Sense Ficció #Òmnium50A , que dimarts repassava l'evolució i la transformació d'Òmnium Cultural en el seu mig segle de vida, va tenir alts i baixos. Convertir el títol en un hashtag de Twitter denota l'esforç per desmarcar-se de la caspa i fer un relat modern. Però amb el títol no n'hi ha prou. Una veu en off pròpia d'un publireportatge, de sentències i entonació trista, i un guió més literari que televisiu no hi ajudaven gaire. El millor, els testimonis. Les aportacions més captivadores requeien en activistes més anònims amb un pòsit d'anècdotes extraordinàries. Enric Larreula com a incentivador de les classes de català a les escoles i Martí Boada com a conductor d'aquell magnífic autobús de Cultura en Ruta van ser impagables. Pep Guardiola (l'únic que no es desplaça a plató) semblava posat una mica en calçador més per presumir d'haver aconseguit la figura de moda que no pas per una aportació útil a la història. Em va sorprendre, sobretot, la frase de la veu en off per introduir (sí o sí) el concepte Barça a la trama: "En el debat identitari s'hi han incorporat símbols que fa mig segle no en formaven part". Perdó? Que fa mig segle el Barça no formava part de la qüestió identitària? Més que ara. La diferència és que ara guanyem, però fa cinquanta anys l'únic eufemisme del prohibit "Visca Catalunya" era el "Visca el Barça". El mateix Jordi Mir (testimoni del documental) en faria una tesi sencera.

En els minuts finals, el documental va agafar cert accent pamfletari independentista introduint la paraula independència com el mot més repetit entre les preferències dels catalans, o els tuits esperonant la lluita per la independència. Més enllà de l'objecció fiscal de Muriel Casals, em va sobtar el testimoni de Salvador Cardús afirmant que per aconseguir-ho "potser mitja dotzena hauran d'anar a la presó". Francament, de tots els que van aparèixer en el documental no en vaig veure cap gaire disposat a sacrificar-se.

stats