10/02/2011

'Tête-à-tête', Cuní i Gabilondo

2 min

AEls matins de TV3 Josep Cuní entrevistava dimarts Iñaki Gabilondo. Cimera periodística de mestres de la professió o, segons com, periodistes engolats pontificant sobre les misèries del gremi. No sé fins a quin punt determinat nivell de reflexió sobre l'ofici ens acaba interessant només a aquells que formem part del col·lectiu més que no pas a l'audiència matinal televisiva.

L'entrevista va coincidir amb la presentació dels estatuts de Sortu i la condició de basc global va servir d'ham per empescar una llarga conversa. Inicialment Cuní feia a Gabilondo les preguntes que voldria que li fessin a ell. S'hi emmirallava. En la curiositat de Cuní per saber com es desenvolupava un basc fent periodisme a Madrid hi havia, molt subtilment soterrades, certes ànsies de saber què li passaria a les Espanyes.

Josep Cuní es va rendir respectuosament al seu convidat evidenciant-li que recordava titulars d'entrevistes a Gabilondo que havia llegit feia anys. Gabilondo, amb la parsimònia de qui sap que és un referent, li va anar responent amb reflexions molt interessants per als que (humilment i sense voluntat de fer nosa) compartim ofici. La dificultat cada vegada més gran per oferir informació de qualitat, el conflicte amb l'entreteniment, la necessitat dels matisos en el nostre ofici i les complicacions afegides en el cas de les dones periodistes que, per raons d'edat, se senten expulsades de la professió.

Cuní va rematar l'entrevista fent el que Jordi Évole ha batejat com a "preguntes de lluïment": "Com s'ha d'enfrontar un periodista a aquesta màquina diabòlica?" i "Et sents l'últim dels mohicans o pertanys als últims de Filipines?" La valoració de la conversa la va fer un altre periodista (un Antonio Franco molt espès) i Cuní va acomiadar Gabilondo agraint-li les lliçons. I així va acabar aquest onanisme col·lectiu tan representatiu de l'ofici i que tant ens agrada al gremi: periodistes que ens trobem per llepar-nos les ferides (per dir-ho fi).

stats