Publicitat
Publicitat

CRÍTICATV

Wyoming, Zapata i l’humor

Dimarts al vespre a El intermedio van entrevistar Guillermo Zapata, el que havia de ser regidor de Cultura de l’Ajuntament de Madrid però que ha dimitit per uns acudits de mal gust a Twitter. A nivell televisiu es va produir un episodi interessant. Primer perquè, davant les grans ficades de pota política, els protagonistes solen defugir els cara a cara, les preguntes i les llargues explicacions; i segon perquè un conflicte amb els límits de l’humor es va aclarir justament en un programa d’humor. I això és substanciós.

L’entrevista amb Wyoming i Sandra Sabatés es va desenvolupar en un context seriós i de voluntat d’anàlisi. Li van preguntar si entenia les reaccions, li van demanar explicacions per no deixar de banda totes les responsabilitats polítiques, van deixar que analitzés les raons de la dimissió i van reflexionar sobre els estàndards elevats que posaven perquè se’ls jutgés políticament. Guillermo Zapata va mantenir un discurs coherent, rigorós i madur, que denotava que darrere d’aquest conflicte hi havia hagut un procés molt intens de reflexió. No va sonar a justificació. Va ser un exercici d’aclariment al ciutadà amb arguments sòlids. Per acabar l’entrevista, Wyoming va trencar amb el to seriós i va mostrar-li una foto seva vestit de manera estrafolària i provocativa. “Com a expert en humor a les xarxes socials, què li sembla la foto del meu perfil a Tinder?” Zapata va aturar en sec la situació: “Saps què passa? Em preocupava venir a El intermedio perquè és un programa d’humor i em preocupava donar la sensació que estava banalitzant el que havia passat. Al llarg d’aquests dies m’han convidat a anar a molts debats per convertir tot això en una espècie de baralla, com en una gàbia enorme. Per respecte al procés col·lectiu, prefereixo que en parlem seriosament, per molt que el programi m’encanti. No vull frivolitzar amb el que ha passat”.

La resposta seca delata una realitat televisiva: la de treure de mare les situacions a base de debats crispats que promouen l’enfrontament i s’acaben quedant en l’anècdota. I això és el que es ven com a periodisme i informació. En canvi, un espai d’humor s’ha convertit en el reducte on es pot conversar, fer autocrítica i exposar arguments madurs i elaborats. Potser el debat no ha d’estar en els límits de l’humor sinó en com s’està limitant en els mitjans la possibilitat de desenvolupar un discurs complex i de més profunditat intel·lectual perquè l’espectador/ciutadà creixi, progressi, tingui més elements de comprensió i hi surti guanyant.