Els assumptes interns d’‘A cor obert’
La sèrie St. Elsewhere de la NBC (A cor obert a TV3) va tenir una molt bona acollida de l’audiència entre el públic de 18 a 45 anys. No batia rècords, però els anunciants van demanar a la cadena que no en modifiquessin la línia editorial. Els interessava el target de públic resultant: jove i amb formació acadèmica superior. La sèrie tenia una singularitat enmig de tanta ficció mèdica: era la primera que exposava de manera realista els greus problemes de la sanitat nord-americana. Si sou dels autèntics fans de la sèrie segurament recordareu el gatet que miolava un cop acabada la sèrie, i que formava part del logotip de la MTM. La mixeta va morir quan es va posar punt final a la sèrie. Coses del destí.
La NBC va encarregar al productor que fessin un Hill Street blues però amb metges. De fet, quan als guionistes els faltava inspiració miraven capítols de la sèrie policíaca per agafar idees. Els guions de les sis temporades que va durar la sèrie (1982-1988) estaven plens de bromes internes que anaven més enllà del que podia captar l’espectador: noms propis de personatges, comentaris, frases... tenien a veure amb les anècdotes de l’equip professional. Quan Mark Harmon (el Dr. Caldwell) va voler plegar de la sèrie els guionistes van optar per diagnosticar-li la sida. El dia de la seva mort, l’entranyable infermera Rosenthal lamentava: “En Caldwell estava convençut que ell era l’home viu més sexi”. El comentari venia a tomb perquè Harmon acabava de ser escollit l’home viu més sexi per la revista People.
El malcarat Dr. Craig (interpretat per l’actor William Daniels) era un dels personatges més emblemàtics de la sèrie, sobretot per les seves discussions amb el Dr. Victor Ehrlich. A causa de les versions doblades de les sèries que ens arribaven aquí no ho vam detectar, però William Daniels era qui posava la veu al Kitt, el famós cotxe fantàstic de David Hasselhoff. L’actor va poder simultaniejar les dues feines: “La meva responsabilitat a Knight rider era simple. Enllestia la feina en una hora i mitja. No veia la resta d’actors. De fet, no vaig veure mai ni el productor”.
Qui va portar més problemes a la producció va ser Ed Flanders, el Dr. Donald Westphall. Tenia mal caràcter i problemes amb l’alcohol fins al punt que en les gravacions sovint deixava anar grans dissertacions que no venien a tomb i que havien d’editar després. Per aquest motiu va ser acomiadat de la sèrie. Com que les relacions amb el productor van continuar sent bones, Flanders va tornar a aparèixer en uns quants capítols de l’última temporada, incloent-hi l’episodi final. De fet, tota la sèrie va resultar ser fruit de la imaginació del seu fill autista jugant amb una bola de vidre d’aquelles en què neva a dins. Ehem. Potser el primer gran final decebedor de la nostra consciència televisiva.
