BarcelonaCom a espectacle televisiu La Marató de TV3 ja ha desenvolupat un llenguatge propi. El bucle equilibrat d'entreteniment, divulgació científica i testimonis. L'encaix fluït entre la bona voluntat cívica més rudimentària i un treball acurat de vídeos i plató. Veus una coreografia de neurones ballarines amb mallot que treuen cartells d'un cervell de cartró i dubtes entre divulgació o esperpent. Però t'hi quedes. Núria Solé i Roger de Gràcia van fer una presentació correcta i agradable, sense pretensions de commoure el país. Ella més continguda i ell fent honor al seu cognom. Amb el Roger vam patir quan entrevistava un malalt d'Alzheimer, el Josep. Se li va emocionar, i ell al darrere. Potser les entrevistes pequen de reiteratives i òbvies: "¿T'ha canviat la vida?" "¿Penses en la malaltia?" Al capdavall, però, busquen recaptar diners tocant la fibra. Excel·lent Mònica Terribas amb una pacient a qui li costava trobar les respostes i magnífica Helena Garcia Melero amb el Lluc, un nen de Balaguer. La nadala que li va fer cantar va ser una de les imatges del dia. Això i el Joel, el nen del prime time que ens va robar el cor a tots amb la seva espontaneïtat. Potser els casos infantils van ser menys que en anys anteriors. És un encert. Va estar bé que el cas de Pasqual Maragall fos tractat com un més. En definitiva, el xou digne i naïf de cada any. Actualitzem el marcador i l'empatia televisiva. Bàsicament perquè La Marató és l'espectacle de posar-se en el lloc de l'altre.
