Els bigotis de la lleona
Movistar+ ha estrenat l’espectacular sèrie de documentals de naturalesa Planeta Tierra II, produïts per la BBC. Estan presentats i narrats (en la versió original) per Sir David Attenborough.
El que fa singular i imprescindible Planeta Tierra II és la qualitat de la imatge i la tecnologia més avançada per captar les escenes més insospitades. Cada episodi té disponible un breu making-of complementari en el qual s’ensenya la paciència dels càmeres, els recursos utilitzats per aconseguir primeríssims primers plans de les bèsties, les estratègies frustrades i els riscos assumits per tot l’equip. Consta de sis capítols: illes, muntanyes, selves, deserts, praderia i ciutats. Tots tenen en comú un element clau per a l’èxit, el segell distintiu que ha convertit la BBC en referent dels documentals de naturalesa: la capacitat de construir petits relats. No només exhibeixen les bestioles en el seu hàbitat sinó que troben una microhistòria que t’atrapa. Saben explicar la relació entre els animals d’una manera sorprenent, gravada seguint les pautes del llenguatge cinematogràfic més clàssic.
A Planeta Tierra II no és la mirada de l’home qui observa la naturalesa. Aquí és la mirada de l’animal la que determina el punt de vista. D’aquesta manera, l’audiència queda absorbida per la realitat de les bèsties. És fascinant. El mes passat corria un vídeo viral sobre una persecució entre roques d’una multitud de serps voraces que volien atrapar una iguana. Aquesta escena està extreta de Planeta Tierra II. Però la gravació de qualitat, amb més context, guanya en suspens, emoció i acció. El pla-contraplà per establir la comunicació entre dos animals, o com detecten un subtil ensurt en una bèstia que avisa d’un soroll que resulta ser una allau de neu, converteix la narració d’un capítol en un encadenament de fets que mostra la natura en tota la seva harmonia i complexitat. Planeta Tierra II no fragmenta la realitat sinó que a través d’una direcció molt acurada es demostra com la naturalesa és immensa i està interconnectada. La música, de Hans Zimmer, no adquireix protagonisme. Dota escenes puntuals d’un lleuger estat d’ànim. És una meravella la composició musical que acompanya els óssos bruns mentre es rasquen l’esquena als arbres o els flamencs que intenten deslliurar les seves potes d’un llac glaçat. La manera com es combina el so real (potenciat en la postproducció) amb la banda sonora és impecable. Els plans detall són decisius per impactar l’espectador: la bava dels dragons de Komodo, els pèls dels bigotis d’una lleona o el minúscul crani de camaleó en la punxa d’un cactus generen una reacció extra en l’audiència. Una sèrie fascinant amb ingredients d’emoció, tendresa, suspens, inquietud i fins i tot sentit de l’humor, amb dosis de pedagogia i entreteniment que serveix per recordar-nos que el món és molt bèstia i tots nosaltres ben poca cosa.
