CRÍTICA TV
Misc 17/02/2011

'La caja': la beatificació televisiva

i
Mònica Planas
2 min

Televisivament parlant, La caja és una proposta d'una potència absoluta: el format és elegant pel que fa a l'estètica, es prioritza la imatge i pren un valor essencial, des del primer minut s'entra en matèria, posa les emocions a flor de pell i s'expliquen històries. Té tots els ingredients per funcionar. Una altra cosa és que el nivell de dramatisme en ocasions sigui tan patètic que provoqui la hilaritat d'alguns espectadors.

En l'última edició del programa va ser el torn de tancar a la caixa la col·laboradora de Telecinco Lidia Lozano, aquella que va assegurar fa anys que la filla d'Albano i Romina estava viva. La missió de la teràpia era fer que superés el sentiment de culpa d'haver-la cagat tant.

A La caja van començar ensenyant imatges de la Lozano amb famosos amb qui havia tractat. És el cas del pare del rei Joan Carles. Quan la veiem al seu costat en una fotografia projectada, ella exclama contenta: "¡Aquí con Juan de Borbón, que me pedía un Dry Martini!".

I d'això passem al còctel d'emocions. Les imatges d'Ylenia (la noia morta) comencen a aparèixer. Fins i tot li posen patinades d'altres periodistes basant-se en la complexa estratègia terapèutica del "mal de molts, conhort de porcs". Després li treuen el tema d'una antiga parella que va morir en accident de cotxe i la conviden a entrar a un cementiri virtual per acomiadar el difunt vint anys després. Amb la pantalla partida veiem com Lidia Lozano en directe plora veient-se a ella mateixa plorar dins La caja . És la metaemoció de la metatele. A cop de clínex, la resta de col·laboradors beatifiquen la companya. Al final, la Lozano conclou alleujada: "Son cosas que pasan en la vida, como el Triángulo de las Bermudas". Magistral. Trauma superat.

Però alerta que, com totes, aquesta caixa també es convertirà en banc. Perquè de cada edició de La caja en surt prou roba bruta per asseure en platós els al·ludits durant la teràpia.

stats